Diada, quarts de quatre de la tarda. El pare, el nen, la cosina i el veí baixen de l’autocar amb les motxilles plenes de carmanyoles de macarrons; noietes amb trenes de tutorial de You Tube, texans curtíssims i estelades pintades a la cara, es disposen a perdre’s en la festa de colors que inunda les illes de cases; avis amb bastó i la bandera per capa desafien la gravetat i la diabetis; padrines que mai s’han calçat uns pantalons estrenen samarreta fluorescent sobre la gastada brusa de diumenge; grups d’adolescents tasten la llibertat amb un somriure foteta i es barregen amb colles de quinquagenaris entusiasmats pel que vindrà. Aquí, alguns hi volien tensió i disturbis, però és del tot impossible. El provocador que pretengui trencar un vidre s’haurà d’encarar amb el veí bregat en la persecució d’incívics que no recullen els fems de gos, i encara s’afegirà a renyar-lo una mare empenyent un cotxet, amb el bebè adormit tot i els crits eixordadors de la multitud, i de seguida hi haurà tanta gent aïllant l’energumen en qüestió que la violència no gosarà ni treure el cap. Als incrèduls, cada any ens esclata als morros: la Diada és una festa en què el cansament de tants anys de procés no hi està convidat, ningú no recorda la crispació dels dies previs al Parlament ni les servituds d’un debat polític cada dia més primari. La il·lusió ciutadana carrega bateries al ritme de cúmbia, gralles i passi-ho bés. Això no passa enlloc del món i sí, ara ja podem dir que és el que fa únic un procés d’independència que no s’ajusta a cap patró i desafia l’impossible amb una il·lusió sense mesura.
La gent combat les prohibicions emparades en una Constitució arnada conquerint els carrers amb un pasdoble. Acompanyarà amb valentia i bon humor tots els agents que pretenguin detenir alcaldes o membres de la sindicatura electoral, tots els guàrdies civils que registrin setmanaris, diaris o televisions. Ridiculitzarà amb un pacifisme incorruptible, una vegada i una altra, els que pretenen acabar amb l’independentisme amb una repressió de drets fonamentals pròpia de règims totalitaris. N’hi ha que intentaven desacreditar el moviment argumentant que el sosté una emoció inestable, fora de tot raciocini, i vaticinaven que s’apagaria quan es constatessin les dificultats internes i externes per mantenir viu el torcebraç polític. N’han passat tantes, de coses, que la gent no hauria de tenir esma ni d’aixecar-se del sofà. I, en canvi, continuen creient que el país és dels treballadors que cada dia agafen el metro o baixen a l’hort, paguen impostos i s’indignen davant del televisor amb els corruptes mentiders; dels que s’enamoren i es desenamoren, i entretant han parit fills, han recuperat amics que vivien lluny i han perdut gent estimada; dels que conserven els ideals de joventut i l’esperança de viure amb dignitat, la utopia en un món caïnita, el cuc de conquerir petits espais en què regni per unes hores la justícia malgrat tot; de tots aquells que encomanen a tort i a dret un entusiasme que cap altre projecte polític és capaç de sostenir durant tant de temps amb l’alegria amb què ho feien els que dilluns van desbordar el centre de Barcelona.
Com els poden etzibar ara que tot era un miratge, que no són lliures? Com han de creure el Tribunal Constitucional, la fiscalia o la Guàrdia Civil? Mariano Rajoy és incapaç d’adonar-se’n, però l’Estat espanyol s’esquerda davant de la resistència de famílies revolucionàries que sopen tranquil·lament pa amb tomàquet i truita de patates i no han gastat ni un minut a preguntar-se si han trencat bé els ous abans de batre’ls. Mireu-los bé, han perdut la por i estan preparats per defensar-se. Ja han guanyat.
