Els Gaudí, una estructura d'Estat

"Només hi ha talent, vocació, esforç, sacrifici, perseverança i entusiasme. Molt entusiasme. Com és lògic, totes les cerimònies tenen els seus defectes o errors. Però són fàcilment esmenables amb esperit de millora"

Els Premis Gaudí, que atorga l'Acadèmia del Cinema Català, han aconseguit una consolidació meteòrica. En només sis anys han adquirit un prestigi extraordinari i, com va anunciar la seva presidenta, Isona Passola, ja tenen el reconeixement oficial europeu. Aquests premis, però, serien ben poca cosa sense una producció anual de qualitat. En aquet sentit, podem sentir-nos orgullosos del nivell que ha assolit el nostre cinema malgrat la terrible precarietat econòmica de què parteix. Fer cinema és car, molt car, i són multitud els projectes que se'n van en orris per la impossibilitat que tenen de materialitzar-los els cineastes que els elaboren. Passola diu que ara mateix, per exemple, seria impossible fer "Pa negre". I el més greu és que aquesta és una professió de la qual resulta molt difícil viure. No en poden viure ni els directors, ni els muntadors, ni els guionistes, ni els actors, ni les actrius... En aquest darrer cas, concretament, es considera que només una seixantena dels actors i actrius catalans es guanyen la vida exercint la seva professió. La resta es veuen obligats a fer coses alienes per poder subsistir. Això és dramàtic, perquè l'única possibilitat que té de créixer professionalment un actor –o director, muntador, guionista...– és treballant dia rere dia. Un actor que no actua o un director que no dirigeix són com un futbolista que no juga, és a dir, gent que veu frenat el seu progrés professional per manca d'experimentació i de vivències en aquest camp.

Amb tot, com dic, fruit més de l'esforç i del sacrifici personals que no pas dels mitjans a l'abast, el cinema català ha fet passes de gegant aquests darrers anys, i la prova és que són molts els professionals de diferents àmbits que avui dia estan treballant en projectes internacionals o que han estat guardonats per la seva tasca en produccions diverses. Recordem, per exemple, Montse Ribé i David Martí, guardonats amb un Oscar al Millor Maquillatge per la pel•lícula "El laberinto del fauno", o Albert Serra, guardonat amb el Lleopard d'Or del Festival de Locarno per "Història de la meva mort".

Per això és encara més meritòria la consolidació dels Premis Gaudí, perquè al darrere no hi ha milions d'euros ni grans infraestructures de suport. Només hi ha talent, vocació, esforç, sacrifici, perseverança i entusiasme. Molt entusiasme. Com és lògic, totes les cerimònies tenen els seus defectes o errors. Però són fàcilment esmenables amb esperit de millora. La cerimònia d'aquest 2014, en particular, ha estat correctíssima en plantejament i en desenvolupament. Sembla, però, que el pànic a una llargària excessiva redueix força els segons de què disposen la majoria dels guardonats a l'hora de parlar, cosa comprensible tenint en compte que la majoria diuen coses convencionals. Tanmateix, demanar capacitat de síntesi a una persona nerviosa o emocionada potser resulta massa rígid. Altrament, sembla que se la commini a dir "moltes gràcies" i prou. Caldria, això sí, que els guardonats, a banda de recitar-nos els noms dels membres de la seva família i dels companys, s'esforcessin a dir quelcom més interessant. En canvi, seria recomanable tallar els micròfons dels qui lliuren els premis un cop ja han dit el nom del guanyador i aquest puja a l'escenari. Els comentaris personals, com ara "volia que guanyessis tu", hi són del tot sobrers. N'hi ha prou amb els petons, la música i els aplaudiments.

El moment més nostàlgic de la cerimònia és el que recorda els professionals que han desaparegut al llarg de l'any, i és una llàstima que el desig absurd de moure la càmera per imprimir-hi agilitat no permeti llegir els noms d'alguns dels esmentats. Seria convenient que el tracte fos igual per a tots. Pel que fa a la presentació d'Àngel Llàcer, el seu histrionisme resultava bastant patètic en diversos moments. Les persones homosexuals, diguin el que diguin el Partit Popular, l'Església o Josep Antoni Duran i Lleida –aquest, fins i tot, demana teràpies per a guarir-los (!)–, són persones absolutament normals que no van per la vida fent el marieta o el faldetes, talment com la barroera caricatura femenina que en fa Àngel Llàcer. Certament, també hi ha heterosexuals barroers, que necessiten exacerbar estúpidament la seva masculinitat per sentir-se alguna cosa. Però, en general, les persones, tinguin la inclinació sexual que tinguin, no es passegen per la vida exacerbant fins a l'esperpent el tòpic del mascle o de l'efeminat. Llàcer, en canvi, més a prop del bufó que de l'actor, reprodueix en si mateix el tòpic de les pel•lícules del franquisme, que caricaturitzaven l'homosexualitat per mitjà de personatges que eren "tota una doneta". Eren uns anys, aquells, en què els gais i les lesbianes només podien aparèixer en films comercials com a figures esperpèntiques o anòmales a fi de provocar la hilaritat del públic i alimentar el prejudici sobre la seva condició. Si fa no fa, com els indis en les pel•lícules nord-americanes, que havien de mostrar-se salvatges i despietats, o com els negres, que havien d'aparèixer fent de criats o subalterns. Crec, per tant, que els Premis Gaudí tenen prou categoria per prescindir d'un estereotip que degrada la condició homosexual i que la rebaixa al nivell de l'esperpèntic personatge que interpretava per Alfredo Landa a "No desearás al vecino del quinto".

Finalment, caldria que l'organització prohibís de manera rotunda l'ús de ginys electrònics durant la cerimònia, ja que desmereix força veure-hi espectadors més interessats en el seu mòbil que no pas en el que passa a l'escenari. Un escenari en el qual estaria bé que certs guardonats fessin el petit esforç d'aprendre's o d'escriure's en català les seves paraules d'agraïment. Exactament el mateix que farien en francès o en anglès si els donessin el César de França o l'Oscar de Hollywood. Altrament, si, segons se'ns diu, Catalunya forma part de l'Estat espanyol, com és que els guardonats catalans dels Goya, en justa reciprocitat, no fan els seus parlaments en català?

En tot cas, com dic, és ben cert que els Gaudí s'han consolidat en només sis anys d'existència i que, en conjunt, la cerimònia del 2014 ha estat molt reeixida i perfectament homologable a la de països amb una indústria cinematogràfica més potent. Per això cal que el nostre govern doni suport al cinema català, perquè com saben prou bé tots els governs del món, el cinema constitueix una de les principals estructures d'Estat, i és amb les seves obres, a través d'aquestes estructures, que els pobles, les cultures i les llengües es projecten al món.

 
 

Comentaris