“Los autónomos salen a jugar el partido perdiendo 2-0. Hay que ponérselo fácil y no ser un palo en la rueda“. Paraules textuals del demagog suprem Albert Rivera al Teatre Goya de Madrid en plena campanya per La Moncloa el 2015. No podia haver triat millor escenari per desplegar la seva comèdia. Aquesta setmana, el Congreso de los Diputados, amb els vots del PP y de C’s, ha aprovat, entre altres mesures, una pujada del 3% de la quota d’autònoms que serà efectiva a partir de l’1 de juliol. Això vol dir que els autònoms sotmesos a l’Estat espanyol hauran de pagar en total uns 96 € anuals més en concepte de quotes mensuals de la Seguretat Social. Res de nou, segueix la dinàmica de maltractar els autoocupats.
Segons les dades del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), els autònoms representen un 17,2% de l’ocupació total a Catalunya. És el percentatge més alt respecte a la població activa de totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. És més: el pes dels autònoms a Catalunya es troba per sobre del que representa el col·lectiu en el conjunt d’Europa i de la zona euro. Més del 70% de les persones que treballen per compte propi no tenen assalariats a càrrec. És a dir que la gran majoria dels autònoms depenen íntegrament d’ells mateixos. Cotitzacions altíssimes per unes contrapartides socials derisòries: aquesta és la recepta dels successius governs espanyols.
Amb aquestes dades sobre la taula, hauríem de començar a reflexionar seriosament sobre la situació futura d’aquest col·lectiu en el marc de la constitució de la República de Catalunya. Quin model hauria de regir aquesta figura professional? Volem seguir amb un model destructiu, poc atractiu i esgotador o volem implementar un model més just, més atractiu, més eficaç i més sostenible? Jo apostaria clarament per la segona opció. En efecte, l’autoocupació és una de les figures més importants de la creació i de la innovació. És sovint un trampolí que permet créixer i generar més ocupació -directa o indirecta. Però també és la figura professional dels qui estimen el seu ofici i valoren el fruit del seu treball.
A França, però també a molts altres països europeus i avançats, la cotització social i fiscal depenen dels ingressos (actualment entre el 14,10% i el 24,70% dels ingressos totals, segons l’activitat). Res de quotes fixes i arbitràries. Potser no és un model perfecte, però és infinitament més just, més encoratjador i més sostenible que l’actual que patim. De models, n’hi ha molts. Per tant el que hauríem de fer és elaborar-ne un que respongui a la realitat del nostre país i a les diverses particularitats dels treballadors autònoms, tenint en compte la diversitat de les seves activitats i les contrapartides socials que deriven del pagament d’impostos. Aquest pot ser un debat tan interessant com important en el marc de la campanya del Sí, i m’atreveixo a dir, una de les nombroses claus de la victòria.
