Els fracassos espanyols

En la seva idiosincràsia 'muy y mucho española' sempre van creure que, essent catalans, aprovarien els comptes, especialment si incorporaven millores econòmiques substancials per a ells."

Decidit ja el 'no' als pressupostos de Sánchez, les línies de les actuacions respectives apareixen clares. L'independentisme ha demostrat que pesa a la política espanyola fins al punt de condicionar-la molt més del què els polítics del règim del 78, és a dir Sánchez, Iglesias, Casado i Rivera, suposaven. En la seva idiosincràsia 'muy y mucho española' sempre van creure que, essent catalans, aprovarien els comptes, especialment si incorporaven millores econòmiques substancials per a ells, cosa que fan, com sempre, presentant com a mercès el que no és si no el pagament de deutes de fa temps i no per complet.

 

Era una mena de xantatge nascut dels prejudicis dels espanyols, aquells que només parlen de principis però només es mouen per diners, davant dels catalans que, en contra del que s'esperava, renuncien a l'ou per amor al fur que aquí es diu independència, república, llibertat, dignitat. Totes elles quimeres en el marc neofranquista de la Constitució de 1978.

 

I ja són dues les estratègies espanyoles fracassades davant l'independentisme. Primera la habitual de la dreta espanyola: autoritarisme, repressió, violència policial, manipulació de la justícia, guerra bruta, presó i estat d'excepció del 155. El resultat? La caiguda del govern de M. Rajoy, el dels sobresous, a qui ja havien abandonat fins i tot els banquers.

 

Després ha fracassat l'estratègia alternativa del feixisme somrient, amistós, dels socialistes, els qui havien d'acabar amb la judicialització del conflicte Espanya-Catalunya i trobar una solució "política", els qui oferien diàleg i entesa i presentaven un projecte de pressupostos que havia de fer content tothom, fins i tot els díscols catalans. A mesura que els socialistes i els seus aliats de Podemos anaven descobrint que la unitat independentista era una roca més difícil de salvar que la de Gibraltar, el seu discurs s'anava fent més agre. La ministra Montero rebutja escandalitzada la proposta d'una taula de diàleg de l'independentisme. Si us plau, res fora de la Constitució! Extra Constitutio, nulla salus.

 

I dins de la Constitució, tampoc. Una altra ministra, Robles, potser la més propera a l'extrema dreta juntament amb el seu col·lega Borrell, reconeix que la Constitució es pot canviar, només faltaria, però dins d'ella mateixa i no pas a cop de "frivolitats i ocurrències". Aquesta identitat en els llenguatges de l'esquerra i la dreta (frivolitat, ocurrències, són termes típics de Rajoy) demostra com, d'acord amb el principi de performativitat, el socialisme i el PP viuen al mateix univers mental i coincideixen en tot. Sánchez, per exemple, anomena "fugat" al president Puigdemont, com Rajoy i com Rajoy i la resta d'intel·lectuals orgànics espanyols -generalment analfabets- també anomenava "Le Pen" a Torra sense saber ni què deia.

 

 

El temps nou dels pressupostos serà el que faci servir el PSOE resistint amb els comptes prorrogats mentre posa les bases del projecte que els bonzo decrèpits del partit anhelen: una gran coalició entre el PSOE i la dreta, un cop s'aclareixi qui l'encapçala, si el PP o Cs. Una coalició de partits dinàstics que pretendrà presentar-se com una salvació centrista del regne d'Espanya, assetjat per la dreta de Vox i l'esquerra de Podemos, encara que tants uns com els altres no passin de ser 'friquis' marginals.

 

 

 

El "no" als pressupostos ha fet créixer el pes de Catalunya i alimenta l'esperit independentista amb vigor renovat perquè la por a una ruptura s'esvaeix. La farsa judicial que és a punt de començar com un procés polític inquisitorial contra l'independentisme encara debilitarà més la posició d'Espanya davant la comunitat internacional i encara ho farà més l'activitat social i institucional contínua a Catalunya en compliment del mandat de l'1-O, tasca de què cap independentisme es desentén.

 

En aquestes condicions, el PSOE mira de formular una política de "salvació nacional" atraient la dreta a aquella "gran coalició" que li permetria conservar el poder (encara que fos partit per un aliat més rígid que Podemos), presentar-se a Europa com qui ha evitat el triomf de l'extrema dreta a Espanya i comprar temps a veure si, mentrestant, l'independentisme desisteix, o disminueix en suport, o s'embolica en baralles internes, o es resigna a un autonomisme rejovenit.

 

Tot és possible excepte l'última part. Fins ara han fracassat les dues estratègies espanyoles a Catalunya, la del policia dolent i la del policia bo. Ara assistim a començament del fracàs de la tercera: els dos policies alhora.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?