Serveixi Barcelona com a paradigma del que està succeint a moltes àrees urbanes: el preu dels pisos torna a créixer de forma desfermada: sense alternatives per no depreciar l’estalvi o com a forma d’especulació amb poc risc, el capital (patri o estranger) s’afanya a comprar immobles que llogar o revendre per arribar al guany de forma ràpida i fàcil, sense generació de valor afegit, el més allunyat que es pot ser de l’emprenedoria ben entesa; entre altres coses perquè al petit empresari sempre li plouen pedres a la teulada.
Per aquesta raó i per la dèria de la gent que ve de fora amb ganes de viure una aventura a la metròpoli, s’apugen els preus, sobre tot, dels pisos mitjos, amb una superfície inferior als cent metros quadrats. Si això s’ajunta amb el fet que el sou més habitual al país no arriba als mil euros nets mensuals i que el salari mitja per ben poc els supera, l’explosió no controlada de la situació serà més tard o més d’hora, però serà. Perquè la gent autòctona que vulgui comprar o llogar un pis anirà essent expulsada a corones cada cop més llunyanes dels centres urbans, amb el conseqüent cost energètic, mediambiental i humà en l’increment de trasllats que genera, tot i que sense dubte tindran com a contrapartida respirar un aire fora més net del que enverina la gent que viu portes endins de la metròpoli.
Els fills de la classe mitjana, en alguns pocs casos han pujat al nivell superior de la piràmide social, però majoritàriament la situació provocarà sobre ells, en una o dues generacions, un descens a inferns inconcebibles per al seu naixement en el sí de l’estat del benestar. Perquè resulta estrany a aquest concepte, benestar, el fet que una enorme part dels rendiments del treball d’una unitat familiar s’hagin de destinar a sufragar un lloc on viure.
Quan Ildefons Cerdà va idear l’Eixample, imaginava una extensió infinita de carrers, sense distinció de valor entre uns i altres. Bé descriu en clau literària Eduardo Mendoza que de seguida ja no va ser així. Aquella errada d’aproximació n’ha produït a més una en l’àmbit polític, perquè si algun dia s’ha d’analitzar desapassionadament el naixement dels populismes, s’haurà de reconèixer amb humilitat que són els veritables fills de la classe mitja, generat en un sistema que es deia lliberal, neolliberal o socialdemòcrata, tant se val, perquè en el fons no va ser més que la recreació descontrolada de l’avarícia.
