Per un costat, l’expresident Aznar diu que posaria el president Mas a la presó en cas de convocar el referèndum. Per l’altre, el líder de la CUP David Fernàndez es treu la ja cèlebre sandàlia i renya Rodrigo Rato per la Guerra de l’Iraq, tot comparant aquesta contesa bèl·lica amb la crisi econòmica i la nefasta gestió de Rato al capdavant de Bankia. Per Fernàndez —i això ja és tot un tòpic, un capítol del llibre d’estil de l’ultraesquerra— la guerra i l’economia capitalista són el mateix: un general i un banquer són dues persones comparables en la infàmia, la injustícia i la temptació assassina. “Ens veiem a l’infern!”, diu. Sayonara, baby.
L’amenaça d’Aznar passa més aviat desapercebuda; és cert que els mitjans —alguns— se’n fa ressò, però encara espero la censura dels demòcrates, la petició de retractació per part de l’esquerra espanyolista i la desaprovació per part dels membres del Govern i de l’oposició. L’amenaça de Fernàndez és aplaudida i corejada arreu d’aquesta Espanya malmenada, en la qual es confon la justícia amb el menyspreu, l’espectacle amb la política i la llei amb la moralitat frugal. Ja no tenim capellans que ens recordin les virtuts elementals: ara el puritanisme ateu fa la mateixa feina en seu parlamentària, i ens fa pujar els colors amb la mateixa dissonància d’ulls inflamats. I l’esquerra atea cita l’infern… i jo que em pensava que les falòrnies religioses eren per entabanar ‘el poble’… El meu regne no és d’aquest món.
¿Va fer bé el senyor Fernàndez amb el seu gest de la sandàlia? La veritat és que no ho va fer bé ni malament: va fer un espectacle. Aquí no estem dins el terreny del bé i del mal sinó de la pura estètica: allò que és bell i entretingut i allò que és avorrit i no dóna joc als diaris i a les tertúlies. El senyor Fernàndez sol afirmar que pretén capgirar el sistema —per això tenen botiga a la web de la CUP: jaqueta de xandall amb l’estelada, la falç i el martell, els països catalans i el símbol ecologista: 30 euros; ¿made in…?—: doncs hauria de fer una reflexió i mirar de no donar-li combustible.
Si menysprees el món t’has de comportar d’una altra manera —em sembla—: no com allò que el món més necessita per continuar fent girar la seva roda de focs d’artifici. El sistema viu i s’enforteix amb poca-soltades de sandàlies i paraules de moralista de dents esmolades: si vols canviar el món primer l’has d’entendre. Si confons el Parlament amb els platons de Tele5 —o ja dones traçada la teva caricatura al Polònia—: ¿com vols contribuir a canviar res? Rato se’n pot tornar ben tranquil cap a casa.
“La seva por és la nostra esperança”: fer por, aquesta és la consigna. Amb això fins i tot estaria d’acord el tètric Aznar. L’espanyolisme amenaça Catalunya i tothom calla; l’esquerra amenaça la dreta i tothom aplaudeix (fins i tot els catalans que senten que de tot això en trauran alguna cosa profitosa). Aznar el gòtic, el limitadet, el maniqueu i el purista patriòtic; a l’altra banda de l’espectre ideològic el mateix to de superioritat; qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra… I com que som joves i no hem pecat mai, anem preparant el terreny cap a les lapidacions. Benvinguts a la política del segle XVI.
Tenim molt clar que l’espanyolisme és una forma d’eliminacionisme cultural; però allò que no tolerem en l’eix Catalunya Espanya se’ns fa passador en circular de l’esquerra cap a la dreta. Rato segurament hauria d’anar a la presó —i això no és cap amenaça—, però ja hi ha jutges i lleis que porten l’assumpte amb coneixement de causa —sumaris de milers de fulls—; sabem que no hi anirà: treballem per una justícia de més qualitat, doncs, per un sistema de vigilàncies en el món bancari i borsari que vertaderament funcioni (per treballar per això cal saber més del Codi hipotecari i de la Llei Borsària que no de sandàlies o dels versos de Martí i Pol). La resta són converses de cafè —comèdia impotent—: ¿hem de pagar impostos per veure al Parlament allò mateix que ja trobem a les places? Consignes, cridòria i show: segur que això és d’una gran utilitat ‘per a les famílies’, per a la ‘bona gent dels barris’, etc. Per sort, Aznar fa la bola més gran; si Aznar —o qualsevol altre desaprensiu— digués que vol posar Mas a la presó per les retallades… ¿Aplaudiria llavors la CUP? No siguem malèvols…
Em sorprèn l’alegria. No hi trobo la gràcia, ni en Rato, ni en Aznar ni en Fernàndez. No trobo la gràcia a què Josep Fontana ens digui que només ‘la guerra’ ens permetrà la independència. Crec que tothom està dimitint d’un mínim d’honestedat i bona fe. Els amics de l’apocalipsi ens envolten. Tot allò que no contribueixi a calmar els ànims i a donar-li a la Transició Nacional un aire d’obvietat democràtica —pacient i normal, de procés inscrit en el més elemental ordre liberal— acabarà a la llarga per perjudicar els possibles resultats positius que se’n podrien desprendre.
Estem en un punt en què qualsevol estridència —la demanda d’una vaga general, per exemple— pot ser contraproduent. Tot espectacle que no passi pel dret a decidir contribuirà a escalfar l’ambient, i d’això sí que només poden sortir-ne mals averanys per Catalunya.
