Els estoics sense paraula

Com justificar el creu i ratlla de quasi 30.000 milions que el govern espanyol haurà d'afrontar davant la fallida de les constructores–explotadores de les cinc autopistes radials de Madrid?"

Deia Sèneca en el seu 'Tractat Sobre la felicitat', que la virtut és l'adequació a la Naturalesa i les seves lleis. Quan més s'adeqüi a ella, més virtut es practica, i amb ella més s'apropa a la felicitat, objectiu de la vida humana i de l'Ètica com a ciència. Per Aristòtil aquesta felicitat humana només s'obté a través de l'"harmonia": una conjunció perfecta de l'ésser humà amb si mateix. En conseqüència, la felicitat social serà una extensió d'aquesta harmonia dels ciutadans traslladada a l'ordre social, a la polis dels grecs. Quanta més harmonia existeixi en una societat, més perfecta és, i més feliç serà el conjunt dels seus ciutadans. D'aquí que adequació al medi (natural o polític) i harmonia entre els homes hauria de ser el súmmum del benestar d'una societat o un poble.
 
És aquest l'escenari del nostre poble? Catalunya se sent així en aquest moment? I l'Estat espanyol, o Espanya? Fa llargs anys que jo no havia percebut tantíssima infelicitat, tanta divisió de criteris, tanta discrepància, tanta disharmonia, tant desencant, tanta indignació... Un jove empresari a l'avió de tornada de Madrid em deia: ‘Per què jo he de sotmetre'm a la por dels meus grans, als escenaris del passat polític, si ni tan sols vaig arribar a votar la Constitució de 1978? Per què l'òptica de vostès ha de ser imperativament la meva?'. Sé que, no complerts encara els 40 anys, viatja de continu pel mercat d'Espanya, totes les regions i comunitats; m'explica que, per ser català, observa tres tipus de reaccions: uns l'increpen a causa de la voluntat de secessió; altres li qüestionen la conducta política dels catalans, però amb ànsies d'aclarir les seves idees; els tercers es limiten a buscar la veritat, i, si els hi ofereixen arguments sòlids i verificables, manifesten comprensió o, senzillament, aquiescència.
 
La qüestió, així plantejada, és simple: només s'atenen a arguments sòlids, no emocionals. El ‘mur' –virtual o real- del que parlava la setmana passada no atén a emocions, ni cardiopaties polítiques. Escolta a mitges, selecciona allò que escolta, analitza el contingut, i no és capaç de resistir l'evidència de la discriminació o del greuge comparatiu. El poble no català, estic segur, que acceptaria el tracte fiscal just amb Catalunya, veient el privilegi de bascs i navarresos. Amb balances fiscals o sense elles, poc a poc s'adonen que a Catalunya alguna raó fundada l'assisteix a la vista dels fets. Com es pot justificar una rebaixa fiscal a la Comunitat de Madrid de 4,5 punts, davant una Catalunya exhaurida físicament? S'han adonat els polítics del PP del greuge que això significa? Com justificar aquest creu i ratlla de quasi 30.000 milions d'euros que el govern espanyol haurà d'afrontar davant la fallida de les constructores –explotadores de les cinc autopistes radials de Madrid? Perquè a aquests senyors del maó sí, i als catalans encara sense resoldre el desdoblament de la Nacional II a Girona, o del Corredor Mediterrani, fonamental trànsit del 42% de les exportacions espanyoles? És que el faranoisme de Madrid –d'altra banda, gran fracàs- ha de prevaler sobre els interessos econòmics generals? Barajas és avui un fracàs... però tot es va fiar a una companyia com Iberia mal gestionada i amb un sindicat de pilots constituït en genuïns senyors feudals de l'empresa amb càrrec als nostres impostos. Desastrosa gestió i desafortunada fusió dels anglesos de la British. Els ciutadans veiem les més que discutibles privatitzacions que el govern espanyol fa, i que casi sempre afavoreixen als taurons de la Corte, que es queden amb les accions, i després les vendran a l'estranger sense pudor i amb màximes rendibilitats: ENDESA, AIRTEL, avui Vodafone), demà potser AENA, concessionàries d'autopistes, etc.
 
L'oligarquia de l'Estat gairebé sempre aconsegueix tals prebendes a bon preu, i, en el suposat que li suposin un risc, les ven a l'alça, amb ingents plusvàlues. És el que jo anomeno Capitalisme a la mexicana, en el que els seus líders només arrisquen sota el paraigües de l'Estat o amb favors descarats de la teta del Pressupost Públic. Per a aquest capitalisme, qualsevol serveix. Acabem de descobrir un escandalós exemple en el projecte CASTOR en el Delta de l'Ebre; si hi ha 'dolo' de la concessionària, o engany, o retroactivitat en la concessió, la companyia de Florentino Pérez es veu compensada en la seva total inversió per l'Estat. Quina manera escandalosa de fer negocis amb salvavides. Un salvavides que pagarem tots sense remei. I encara es queixen de les demandes catalanes?
      
L'Estat ha de posar ordre i rigor a la distribució de recursos i cargues fiscals, ja que en aquest  capítol pocs dubtes ofereix la raó catalana. Tota paciència té els seus límits, i només serà vàlid el discurs des de l'exemple i la coherència. Les paraules ja es van fondre amb els anys de la nostra democràcia. La resta és ja indignació, reacció o resignació. És a dir, en el millor dels casos per al desgovern de Madrid, un estoïcisme passiu de la ciutadania catalana farta de pagaments i tributs que altres comunitats desatenen o per privilegi o per omissió. Si segons certs estudis l'economia submergida a Espanya està al voltant de la cota del 25%, per què no s'emprèn aquest capítol de fuga fiscal i es redueix la despesa pública en determinades partides? Els catalans han demostrat sobradament que són estoics, però tota raó té els seus límits. I això ja no és qüestió d'emocions o de sentimentalismes. Va ser perillosa sempre en la Història la reacció dels estoics; Jesucrist va ser un d'ells, i veiem la que va formar. 

 
 

Comentaris