Els espermatozous de Gemma Nierga

"Prescindible, vaja. Obsolet i més que poc recomanable. De fet hi posaria 'dos rombus', jo, a 'Els meus pares' de Gemma Nierga a TV3"

TV3 va estrenar programa aquest dijous passat.

 

En els darrers anys –potser parlo ja de més d'una dècada− diverses associacions, col·lectius i programes d'ensenyament han abordat la cura de la diversitat familiar a l'escola catalana.  Sí, perquè passava que a la vida real moltes nenes i molts nens tenen famílies molt diferents: que si adopcions, que si monomarentalitats, que si dues mares, que si dos pares, que si dues mares i un pare, que si amics fets tiets, que si acollides... infinit, vaja, però a les escoles es treballava −a primària per exemple− l'arbre genealògic aquell del segle passat: aquell que diu que unes branques amb unes generacions connectades per sang de manera vertical són la família, aquell que exalta els predecessors, els ancestres, i els cognoms.

 

I sí, a moltes escoles es va introduir formació a professorat perquè fos sensible a la diversitat familiar, perquè es reafirmés que la família és qui estima, qui ajuda a créixer i qui té cura tot estant present. Des de fa anys es treballa molt el respecte a les diverses formes d'afectivitat perquè el professorat tingui eines per a poder anomenar la realitat plural de l'aula. També es treballa tot això a nivell d'associacions de famílies perquè unes i altres, tan diferents, puguin acompanyar les criatures, també a casa, a créixer en l'acollida i el respecte a la diversitat. S'han escrit i editat contes, s'han publicat llibres, s'han fet activitats a les biblioteques municipals i a les biblioteques de les escoles per identificar els llibres que reforçaven els estereotips i emfatitzaven la idea que la família patriarcal és l'única possible, i jo diria que ja som almenys una i quasi dues generacions sensibilitzades amb això que si la realitat és plural ha de reflectir-se arreu, perquè tothom se senti anomenat, representat, volgut, tingut en compte i estimat. De tenir cura per la diversitat, a més −no ho oblidem pas− n'hem après de la ma dels feminismes: així que si hem de comptar quant temps fa que a les escoles i a les universitats s'explica, s'ensenya, es parla i es pensa entorn a les diferències i a la diversitat que enriqueixen les formes de família encara podem anar més enrere en el temps.

 

Sembla, però, que a TV3 de tot això no n'ha sentit a parlar ningú, perquè la setmana passada Gemma Nierga apareixia de tant en tant enunciant-nos que dijous començava amb el programa "Els meus pares" (lleig d'entrada!: a les escoles i a molts altres llocs ja fa temps que parlem de "la meva família", que és un concepte més inclusiu, no masculí neutre, i més plural). La Gemma, a més, ens ho explicava mirant-se un microscopi i assenyalant espermatozous tot dient "ai, mira, el tal!, ai, mira, la qual!"), tot refermant, a més, que aquells espermatozous eren "els orígens de tot".  N'heu sentit a parlar del Darwinisme social del segle XIX?: doncs això. Sí, perquè a més de l'escàndol "dels orígens de tot" biologicista i excloent de Gemma Nierga mirant-se un microscopi per enunciar un programa sobre quant d'absolut resulten per una persona els seus predecessors sanguinis i com allò es converteix en l'única forma possible de família, el programa encara va ser més escandalós: cosetes de la mida de "i ara et diré a qui t'assembles més".

 

 

Prescindible, vaja.  Obsolet i més que poc recomanable. De fet hi posaria "dos rombus", jo, a "Els meus pares" de Gemma Nierga a TV3, perquè va de tornar enrere, això, no?

 

Crec que urgeix una gran reflexió, a més, perquè aquí sí que val la pena preguntar-nos de qui és aquesta televisió pública i a qui parla i representa, aquí sí que val la pena preguntar-nos si la televisió pública s'escolta i mira la societat, l'escola catalana i la universitat públiques, per exemple: potser estaria bé que TV3 fes una enquesta, divendres vinent si hi ha segon programa, a totes les noies i a tots els nois adoptats, acollits, amb dues mares, amb una mare sola, amb un tiet que no és de sang, amb dos pares, amb un pare sol, o a tots i a totes aquelles que viuen en centres tutelars, i els preguntés què els sembla aquest programa, i si les seves formes de família s'hi han sentit reflectides.

 

Tinc un dubte, a més: quin deu haver estat el criteri a l'hora de fer la tria dels protagonistes de cada programa?

 

Comentaris