Fa trenta-cinc anys de la mort d’en Franco, però encara hi ha alguns sectors empresarials de Catalunya i d’Espanya per als quals és ben viu. Són aquells que van néixer emparant-se en les seves lleis i decrets i que continuen fent negoci d’acord amb els mateixos principis. Ens en faríem creus, del nombre de remenadors de cireres que es diuen catalans i que, si poguessin, confessarien una profunda nostàlgia dels temps del dictador. Llavors tot era tan fàcil, oi? Amb el decret de 23 d’abril de 1941, Franco –Hitler i Mussolini feren el mateix, respectivament, amb l’alemany i l’italià– va prohibir les versions originals i va imposar la versió espanyola de tota pel•lícula que s’estrenés a l’Estat.
Franco, ja ho sabem, era un gallec botifler amarat d’autoodi que sentia repugnància per la diversitat lingüística i compensava el seu complex d’inferioritat imaginant-se que tot el món parlava la llengua de Roberto Alcázar y Pedrín. La seva mesura, tanmateix, va tenir –i encara el té– un efecte contraproduent en el cinema espanyol, ja que si el doblatge no hagués existit les pel•lícules espanyoles haurien atret tota una gran massa de públic que no volia llegir subtítols. Cosa que n’hauria augentat la rendibilitat i la llengua s’hauria convertit en el seu esquer més competitiu. El doblatge, en canvi, va permetre que les produccions foranes competissin en el mercat espanyol en un mateix pla d’igualtat amb les autòctones, i aquestes –que, llevat del cinema de crítica social de Berlanga, Bardem, Neville i algunes excepcions, eren molt inferior a les nord-americanes– van perdre el seu avantatge i van quedar reduïdes a la categoria d’espanyolades. Així era, si més no, com els catalans definíem les produccions espanyoles, unes produccions que no tenien cap altra finalitat que complementar les nord-americanes en els cinemes de programa doble.
Amb el pas dels anys, per raons biològiques, hi ha hagut canvis de persones en el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, però no pas en els esquemes que el regeixen. Els seus principis romanen inalterables i són fidels hereus de les normes que Franco va dictar. Per això, quan la senyora Pilar Sierra, gerent del Gremi, diu que “una de les mancances que trobem és que en aquest país no tingui més èxit el producte nacional”, està parlant d’Espanya, no pas de Catalunya, perquè per a ella no hi ha més país que Espanya ni més producte nacional que l’espanyol. Adduint averanys apocalíptics i basant-se en mentides –que ja han estat desemmascarades per la Plataforma per la Llengua–, el Gremi i la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedicine) intenten que tot continuï exactament igual que el 1941 i el president del grup Renoir, Enrique González Macho, amb 13 pantalles a Barcelona, es permet fins i tot menysprear Catalunya confrontant-la a la “grandesa de Madrid” on, segons ell, “no et pregunten d’on ets, d’on véns ni cap a on vas”. Ja veu el lector quina mena d’empresaris de cinema estan en contra de la normalització de la llengua catalana i farà bé de pensar-s’ho dos cops abans de deixar diners a les seves taquilles.
Un altre sector que també s’ha revelat defensor del decret franquista ha estat el dels grans sindicats. Ves per on, UGT, CCOO i CGT no sols estan en contra que el 50% de les còpies es projectin en versió catalana, sinó que han donat suport al boicot que una setantena d’exhibidors van fer el passat 1 de febrer contra la nostra llengua. Això, és clar, no passaria si tinguéssim sindicats nacionals, com el País Basc. Però resulta que, a més de tenir sindicats espanyols, tenim sindicats nacionalistes espanyols. Heus aquí la raó per la qual l’independentisme creix espectacularment: perquè cada cop són més els catalans que s’adonen que si no tens Estat no ets ningú. Ningú.
