L’escàndol provocat pels correus electrònics dels jutges espanyols destapats per aquest diari posa de manifest la nul.la imparcialitat del poder judicial espanyol respecte a l’independentisme. El gran triomf de “El Món” ha estat fer sentir una mica vulnerable, per primera vegada, al poder judicial. Li hem vist el cul. Enhorabona.
Amb tot, personalment mai he pensat que algun dels tres poders d’un estat sigui equànime a l’hora de valorar la pèrdua d’una part del seu territori. Ni l’espanyol ni cap. Tirar-se pedres a la seva pròpia teulada és propi dels pobles colonitzats mentalment, però no dels estats.
Si repassem els missatges que s’han enviat entre ells els magistrats, veurem que destaca una línia argumental per penalitzar els partidaris de trencar amb Espanya: el pensament independentista és un “virus” o un “germen” maliciós. Som uns malalts en tota regla. No es tracta de condemnar a algú pel que fa, sinó pel que és. El III Reich també perseguia als jueus, no pel que feien, sinó pel que eren.
Evidentment Espanya no és avui un règim nazi (encara que va tenir-ne tics destacables durant 40 anys), però la dissidència està perseguida amb uns criteris de psiquiàtric que s’engiponen els mateixos jutges. Del que es tracta és d’anar creant un clima col.lectiu entre la població espanyola en el que l’independentisme és propi de pertorbats mentals. Com és lògic, gent així és perillosa i, per tant, la seva persecució està justificada. Qui pot sentir-se culpable d’eliminar un dement que amenaça la convivència?
Ara fa nou mesos vaig ser condemnat (posteriorment absolt en segona instància) per l’Audiència Nacional per injúries a la corona i ultratges als símbols d’Espanya. La sentència parlava de mi com a individu “fanatizado” i amb un discurs polític que és “puro odio a España”. Amb això vaig poder constatar quina és l’estratègia de la judicatura espanyola, la qual s’emmarca en un pla global en el qual participen partits, associacions, poders econòmics i grans mitjans de comunicació de la mateixa corda. Ho vaig resumir en un article en aquest mateix diari sota el títol “Una sentència espanyola” on, entre altres coses, deia: “Quan el poder establert considera la dissidència com una malaltia, i ho posa per escrit en sentència judicial, cal començar a preocupar-se”.
La mentalitat política dels veïns està construïda sobre el valor de la força i el dret és una simple justificació per aplicar-la amb impunitat. Els catalans ignorem la configuració de la seva arquitectura mental. Llavors sempre fem cara de baixar d’Arbeca quan descobrim els aspectes més tenebrosos. En aquesta línia, Azorín, un dels més grans referents de la literatura espanyola del segle passat, va escriure el llibre “El político” on dibuixava l’arquetipus de com ha de ser un veritable home de govern. En l’apartat on parla de “El derecho y la fuerza”, afirma contundent: “No dé el político en la candidez de creer en la famosa distinción entre el derecho y la fuerza. No hay más que una cosa: fuerza. Lo que es fuerte, es lo que es de derecho.”
Els que tenen drets són els que tenen la força. Els febles, els que no inspiren respecte, estan condemnats sense remei. Aquestes són les premisses sota les quals es mourà la judicatura espanyola amb l’independentisme. Si la força no es combat també amb la força, hom queda esclafat.
