L’altre dia estava menjant un croissant amb una senyoreta. Sèiem en un d’aquests bancs de molles modernistes del Passeig de Gràcia (amb Provença). I vés, què vols fer en aquesta vida: mossegar, que hi ha molta gana al món. De sobte vam sentir un patapam pam pam. Una bona hòstia. Per terra rebotaven xiqueta, moto i asteroides de claus.
Força gent va córrer al socors. El croissant, la senyoreta i jo també. A veure. La noia estava bé, masegada, adolorida, però bé i també rebé. La vam dur al banc de molles i jo li vaig oferir una banyeta de croissant i una senyora aigua del Carme.
Al cap de no res va arribar un cotxe de la Guàrdia Urbana. Pim, pam, pum, preguntes, tràmits, doncs això. I, mica en mica, la gernació és va anar allunyant. Curiós. Uns quants comentaven el mateix: “T’has fixat que cap dels dos guàrdies ha dit una sola paraula en català?”. Cert, cert. Allà vam fer pinya una vintena de persones. Totes, i la noia de l’hòstia, i fins i tot la seva moto i les claus, xerraven en català. Els dos funcionaris municipals de la capital catalana, doncs… por catalán no me viene nada.
Vaig seure amb una banyeta de croissant menys i amb la senyoreta que m’acompanyava esfumada com salfumant amb un estranger d’aquests que orgasmen davant la Pedrera. Sol. Bé… el croissant i jo. Ens miràvem. Ell mutilat, sense extremitats. A punt de ser devorat totalment per la meva boca. Me’l mirava i pensava si aquest croissant amputat no s’assemblava als catalans. Guaita. Dos policies catalans poden parlar en castellà, lliurement, però en canvi, aquesta setmana hem vist al Parlament de Catalunya com es converteix en un pollastre talla XL el fet que es demanin traductors per atendre a una delegació de Nicaragua. Vaja, que els que hem d’acabar mutilats som sempre nosaltres. Com que coneixem el castellà l’hem de parlar per damunt del nostre dret natural de parlar català. Curiós, oi amic croissant?
No s’ha volgut agafar mai per les banyes a la llengua. Molt bé. No s’amoïnin, aviat caldrà fer-ho. Aquesta serà un dels temes que plantejarà més problemes (ja hi són arreu) en un futur no molt llunyà. L’axioma de guillotina de revolució francesa és fàcil: si vostè coneix català i castellà davant d’una persona que parla castellà hem d’usar sempre el castellà. Zas! Clar, com l’àcid clorhídric. Curiosa neteja aquesta: uns sí i els altres no. Jo em salvo, tu et mors.
Sempre hem estat, sempre estem, entre la vida i la mort lingüística. El periodista Josep Maria Francès explicava l’agost de 1933 la història d’un cambrer català, d’un bar de Barcelona, que sempre atenia als clients en castellà. Tenia por que el fotrien fora si parlava català a algú que xerrés castellà. Francès rebla un argument etern: “Aquest assalariat, pel que es veu, no gosaria protestar si hom l’acomiadava per haver-se adreçat en català a un castellà. En canvi, si era per haver-se adreçat en castellà a un català, aleshores voldria “parlar-ne”. Tanmateix, moribunds.
Però els que no agonitzen ni farts de vi són els que es queixen… de que es parli català: PSC, PP i IC. Curiós. Han dit de tot: que si ens entenem amb una llengua oficial perquè usar-ne una altra, que si és una “incongruència”, que si pagar traductors en temps de crisi és malbaratar els diners… Curiós. Molts d’aquests polítics que els pica el cos com si tinguessin puces quan els catalans parlem naturalment en català han viscut i viuen gràcies al català. Sense català no estarien aquí. Pensem com croissant soliu.
Pensem en tots aquests ciudadanos del mundo que denuncien l’opressió que viu el castellà a Catalunya i ells copen les universitats, els mitjans de comunicació i les institucions públiques. Diuen que són els perseguits. Rumiem. De la rapinya i l’amputació en diuen llibertat. Aviat ens donaran una llista setmanal perquè sapiguem quins dies i a quines hores podem parlar català. Després només les dies de festa i extremunció. Dietes i més dietes. Els morts de gana mai en tenen prou: no pararan fins que el cruasán es mengi el croissant.
