Mentre escric aquestes línies el President Puigdemont vola d’Hamburg a Brusseles després d’haver infligit una severa derrota judicial i política a l’estat espanyol. La seva figura s’ha fet una mica més gran després d’aquest episodi, i el seu magnetisme popular a Catalunya també. La roda de premsa de comiat d’Alemanya confirma que la seva llibertat de moviments i de paraula és i serà un gra al cul de l’estat, i segons com, unes morenes. Aquest Puigdemont, el Puigdemont president legítim a l’exili, agrada i genera adhesió a tot l’independentisme, que ara mateix no té un actiu polític millor. El que podria igualar-s’hi és a la presó, no el podem veure ni sentir-li la veu.
Després hi ha l’altre Puigdemont, el líder d’una opció politicoelectoral concreta en plena formació/mutació. Per molt que el marketing de llançament de la Crida s’articuli al voltant del relat de la unitat, Puigdemont és el primer que sap que al final del camí ERC i CUP continuaran allà, com el dinosaure d’Augusto Monterroso. És obvi que entre els promotors de la Crida no hi ha cap intenció real d’incorporar ERC i la CUP (si hi fos, s’hauria intentat negociar amb totes dues abans), sinó de desbordar-los i ser la força electoral hegemònica d’un independentisme que sempre serà divers i plural (el mateix objectiu legítim, per cert, que tenia a l’abast l’ERC de Junqueras abans que tot se li espatllés). La Crida anirà molt més enllà del PDECat, segur, però s’edificarà sobre la base territorial i organitzativa del PDECat, la gran majoria dels seus candidats a alcalde l’any que ve seran els mateixos que haurien encapçalat les llistes del PDECat, i en els debats i espais electorals ocuparà la plaça a la que té dret el PDECat.
Òbviament, el segon Puigdemont s’alimenta del primer, i és pertinent preguntar-se si això hauria pogut ser diferent, si hauria estat possible un President a l’exili au-dessus de la mêlée electoral, reconegut i potenciat per tots sense arestes ni desconfiances. És pertinent preguntar-se si, un cop aconseguit l’escó que li permet mantenir vives les opcions de la restitució, podria haver fet un pas al costat (Grup Mixt) i esdevenir un President sense partit, un Tarradellas del segle XXI. En qualsevol cas, això requeria un treball polític d’una finezza extraordinària per part de tothom, treball que no s’ha fet i per tant som on som. Posats en aquest punt, ERC s’equivocarà molt si no aprèn a distingir entre els dos Puigdemont. N’hi ha un, el líder de facció, que és només dels que el votin, i ERC té tot el dret de tractar-lo com un adversari electoral. Però n’hi ha un altre, el President a l’exili, que és de tots i ens agrada a tots, i ERC no li pot posar més traves de les que ja li posa l’estat. Al contrari: l’han d’ajudar. O els de Junqueras entenen aquest matís i s’hi apliquen amb bisturí de cirurgià, o patiran molt a les urnes.
*Aquest és el meu últim article abans de vacances. Ens retrobem al setembre, i moltes gràcies per llegir-me.
