¿Hi ha realment conflicte en la societat catalana? Ara, quan els dies de Nadal ens han ajuntat entorn de les taules és quan més es tem que ‘les famílies’, ‘els amics’, ‘els companys de feina’, mostrin desavinences polítiques, derivades per la seva diferent manera de percebre el procés català o aquest encaix de Catalunya dins Espanya. Ara que tenim pregunta oficial, la resposta que es podria donar a la mateixa el pròxim 9 de novembre se suposa que és una font de disputes.
¿Què votareu? I a partir d’aquí s’iniciarien discussions, divisions i desavinences i suposades lluites dialèctiques irreconciliables, que acabarien amb enemistats fraternals o fins i tot a la cua de la sala d’urgències.
La veritat és que aquesta tesi de la divisió social, de la disputa dins de ‘les famílies’ —cosa que hem sentit reiteradament en boca dels líders del PP català i de Ciutadans— es basa en la idea que la política divideix i enemista. No és d’estranyar que els partits que acaben pujant el to de qualsevol diferència de parers i acaben fent de tot problema una controvèrsia entre bàndols siguin els més partidaris d’atiar la tesi de la divisió.
Perquè tanmateix la divisió existeix, però no és un problema greu, més aviat podríem dir que és consubstancial i inevitable, que no hi ha més remei que en els assumptes humans hi hagi diferències de parers. Qui ens digui el contrari o bé ens menteix o bé és tan infantil que li agradaria un món de color de rosa —o negre—, on tothom pensés el mateix, no existís la disconformitat ni l’enfrontament ni el conflicte de visions. La decisió que hi ha de fons en la refeta llei de l’avortament també respon a aquesta mentalitat: pel ministre Gallardón, en l’assumpte de l’avortament no hi ha un conflicte entre drets igualment respectables sinó un dret totpoderós que ha de vèncer a visions del món indecents o obscurantistes.
Així, els partits que en el fons aposten per una Espanya culturalment i lingüísticament homogènia són els més espantats per l’heterogeneïtat en les perspectives del que seria millor per Catalunya i Espanya. Si no accepten la pluralitat cultural: ¿ha de sorprendre que no acceptin o temin la pluralitat de parers?
Perquè no és que temin el conflicte en aquest cas concret, com diuen, sinó que temen qualsevol trencament de l’ortodòxia, qualsevol fissura en una visió del món que no encaixi amb la seva, i davant de la qual reaccionen pujant el to, amb por i tremolor de venes inflades, i fent tot el possible per encomanar aquesta por a la resta de la ciutadania. ¿Com és que no teniu por si jo no puc deixar de tremolar?
S’atribueix a Franco aquesta frase ja cèlebre: ‘Senyora, faci com jo i no es fiqui en política’. Més que un acudit, trobo que la frase és d’una lucidesa encantadora, indiscutible.
El totalitarisme o l’autoritarisme es proposen acabar amb la política —l’acord entre diferents mentalitats—; volen acabar amb ‘la divisió social’ —amb les disputes, la xerrameca, el debat i les dilacions en la presa de decisions que implica—, troben que la divisió és un maldecap fastigós, una càrrega que fa malbé el conte de fades —opressores— en què volen transformar la societat. Enyoren un món simple.
Voldrien el conte de fades de la igualtat social —des de l’extrema esquerra—, o de la desigualtat feliç i neomedieval —des de l’extrema dreta—, on tothom estava dins la seva casella, content del seu paper alt o baix en la comèdia social, i sense angoixes davant de la llibertat i de les inevitables eleccions, ansietats i fracassos que comporta.
Reivindicar la divisió és reivindicar la llibertat des de la seva base més fonda; hi ha d’haver divisió i debat, argumentació i conflicte de visions, perquè d’això es tracta… Qui digui que tem la divisió que digui que tem la llibertat: perquè una cosa i l’altra són el mateix.
Hi haurà divisió i debat perquè ara mateix ja hi ha divisió i debat (sempre hi ha hagut divisió i debat…). El problema és que es tem que la gent sigui tan immadura com ho són ells; es tem que acabin esbatussant-se o deixant de dirigir-se la paraula. ¿Però per què suposem que la ciutadania és tan estúpida o salvatge? Però molt sovint sembla que és des d’aquesta suposició de fons que s’estan fent moltes lleis.
¿Per què no apostar per la pedagogia i la resolució pacífica de conflictes mitjançant l’ús de la paraula i l’argumentació? En lloc d’insistir en la divisió i el conflicte, ¿per què no s’aprofita per mostrar que podem viure junts a pesar de les nostres diferències? ¿No és revelador d’alguna cosa terrible que se sentin més incòmodes enfront d’un independentisme democràtic que no davant l’independentisme de pistoles i sang d’ETA? En aquest últim cas, s’evidenciava el que sempre havien deixat entreveure: el dissident a la força ha de ser una persona horrorosa, immoral i aberrant, com ho és tothom que discrepa de les seves intencions… Des de l’extrema esquerra ens han volgut fer creure que tot criminal en el fons és un dissident —un lladre és un filòsof contra el dret de propietat—; des de l’extrema dreta han fet del dissident un criminal a la força —qui demana un pensament sobre el dret de propietat és un lladre…—.
És una llàstima que tots els partits del Parlament català no hagin escenificat un sopar de germanor nadalenca: aquesta seria la mostra més instructiva possible de la capacitat d’estar junts a pesar de les discrepàncies en assumptes crucials. Qui no sàpiga estar a taula amb els seus opositors és que té un problema d’educació, de civilitat o de formació en l’art de la paraula, com qui impedeix anar a votar a qui lliurement ho desitja.
Doncs res. Bon any.
