Des d’aquesta setmana hi ha una modestíssima placa -a uns metres de la comissaria de Via Laietana- en record dels milers de persones que allà hi van patir tortures, vexacions i tota mena d’agressions al llarg de la dictadura franquista. Allà s’hi podia llegir que es tracta d’un petit homenatge en record del “cost que ha tingut la conquesta de la democràcia i la igualtat”. Ho escric en passat perquè va durar hores. Un atemptat ultra ha deixat la placa cremada i destrossada. Els policies que hi ha a uns cinc o sis metres, 24 hores al dia, no han vist res.
La història d’aquest humil monument a la memòria és accidentadíssima en els pocs dies que porta instal·lat. Els policies de Via Laietana no van veure els ultres incendiaris, però sí que van aturar i identificar els membres de la comitiva de l’Ajuntament de Barcelona que l’anaven a col·locar la placa el passat dimarts. Van passar hores fins que els funcionaris municipals van poder fer efectiu l’acord del ple, democràticament votat. Però en qüestió de minuts, el sindicat majoritari de la Policia Nacional va exigir la retirada del petit faristol amb l’argument que “fractura” la societat catalana i afecta la “dignitat” del seu cos policial.
Tot això no és una anècdota. Són així. Com a cos armat, ni ells estimen la societat catalana -ni una democràcia genuïna, però això és un altre tema- ni la societat catalana els té cap apreci a ells. Passa el mateix amb la Guàrdia Civil. Per això aquest espectacle del Tribunal Suprem d’agents ofesos per escoltar “votarem!”, perplexos per veure manifestacions de ciutadans que van tenir més convicció que por. D’aquí aquesta sorpresa colonial de sortir a passejar pel mateixos carrers en què van treure les porres i trobar-se que la gent a qui van agredir els increpés i els considerés “forces d’ocupació”. No, no ens agrada que ens peguin. I sí, sí que votarem.
