Els darrers dies de la Catalunya republicana

"Ens queda la memòria. A tots els pobles vençuts els queda la memòria, només. I quan aquesta es combina amb la dignitat, esdevenen exemples extraordinaris".

Ja fa alguns anys va caure a les meves mans el llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, d'Antoni Rovira i Virgili. Recordo haver-lo llegit d'una tirada, compulsivament, amb la sensació de viure com mai fins aleshores l'enfonsament d'un somni i del final de qualsevol esperança.

El llibre em va marcar de manera decisiva. Durant un temps, vaig emprendre una boja recerca de qualsevol dada que m'ajudés a recompondre aquells darrers dies. Acabaria descobrint l'aventura de Miquel Joseph, l'home que va coordinar la logística de la sortida dels escriptors catalans de Barcelona el 23 de gener de 1939 en aquell camió de l'exèrcit reconvertit en biblioteca ambulant, que creuava el país direcció la ratlla de França, creuant-se amb els Rovira i els Fabra i altres escriptors, intel•lectuals i polítics fins concentrar-se tots plegats al mas Perxers de l'Agullana, la pàtria convertida en una masia de l'Empordà, des d'on anirien sortint camí de l'exili i, per a molts, del no retorn.

Però és el llibre de Rovira, escrit a raig, com un assaig a mig camí d'un dietari i d'un reportatge periodístic, la crònica més angoixant, crua, trasbalsadora d'aquells moments. Amb els encerts i els errors, les renúncies i els petits gestos d'heroisme, els exemples cívics i les misèries morals, les descoordinacions i els lideratges, les ombres i les clarors. Enmig d'un paisatge de desolació i d'horror, a estones d'un patetisme dolorós. Aquell viatge dels Rovira i dels escriptors del Bibliobús (Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Feliu Elias, Pau Vila, Bosch Gimpera) i dels polítics (Carles Pi i Sunyer, Josep Irla, Lluís Companys), al costat de la corrua d'un poble en èxode, s'alça com un exemple de fidelitat a una cultura i a un país ensorrats.

Llengua i homes passaren avall. La generació més brillant de Catalunya es trobà en la diàspora més miserable. L'exili, que, com l'eternitat, tenia gust de peix podrit —dirà Àngel Ferran— els abraçaria tots. Uns s'enfonsarien. D'altres viurien un esclat creatiu abassegador. Temps revolts, de derrotes i fracassos, però també de nous amors i renovats projectes de vida. I, tanmateix, tots van restar fidels al somni.

Ens queda la memòria. A tots els pobles vençuts els queda la memòria, només. I quan aquesta es combina amb la dignitat, esdevenen exemples extraordinaris. I el llibre de Rovira i Virgili n'és, probablement, un dels exemples més contundents.

Què va passar aquells deu últims dies de gener de 1939? Quin pla va haver-hi realment per a l'evacuació? A qui es va comunicar? I a qui no? Per què es va actuar amb tanta precipitació? Avui és fàcil fer-nos aquestes preguntes. En la Barcelona que s'enfonsava, on la por paralitzava el pensament i l'instint de supervivència primava per damunt de tot, no tant. A més, qualsevol intent raonable i sensat de previsió o planificació era sistemàticament condemnat per derrotista. Les voluntats per actuar de manera conjunta o coordinada, tant de polítics com d'intel•lectuals, fracassaren. I amb tot, que algú pensés en la continuïtat i l'auxili a la cultura pràcticament ens sembla, encara avui, un miracle.

Però és el gran èxode el que encongeix el cor: les muntanyes enormes de columnes de fum dels petits campaments de refugiats, els milers de vehicles abandonats, estimbats; els rostres de vells i nens, embolicats amb flassades o amb el coll de l'abric aixecat, ombres humanes que respiren; els centenars de cavalls abandonats que gemeguen de fred, de set i de gana. Per tot arreu, roba estesa, i tanta i tant gent escampada i tremolant de fred, xopa, gelada. Una multitud enfonsada. És l'obsessió de fugir, abandonar-ho tot, fugir i fugir, deixar maletes i robes, paquets i baguls, i fugir i fugir. Els vehicles, col•lapsats, es
toquen en una extensió de quilòmetres. S'avança molt a poc a poc. L'embús
a la Jonquera sembla no tenir fi.

Som a punt de reviure el 75è aniversari del gran exili, l'èxode d'un poble. Espero que el país es bolqui en recordar-ho. Amb uns amics, de manera totalment desinteressada i sense cap ànim de lucre, ens hem proposat la reedició del llibre d'Antoni Rovira i Virgili. Si n'esteu interessats, cliqueu aquí: http://www.verkami.com/locale/ca/projects/6256-els-darrers-dies-de-la-catalunya-republicana

Un homenatge a un poble i també a un gran català. Val la pena no oblidar la promesa que ell i la seva família van fer-se el diumenge 5 de febrer de 1939, en terres del nord de Catalunya: "Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l'odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d'amargor, el meu pensament nacional s'afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal."

 
 

Comentaris