Manel Fuentes, intentant defensar la seva independència política, deia l’altre dia que ell i el seus matins a Catalunya Ràdio estan només al servei dels criteris periodístics. Eh? Com si de criteris periodístics només n’hi haguessin uns, lliures i independents, com si te’ls donessin en un dossier quan surts de la facultat -“té, aquí tens el títol i la llista de criteris periodístics”-, com si fossin els mateixos els del periodista X que els del periodista Y, perquè “así són las cosas y así se las hemos contado”. El Fuentes, o encara no ha entès res sobre com funciona el periodisme o és una miqueta cínic. Els mitjans són líders d’opinió, i com a tals, opinen a cada coma, i si a ell li han donat aquest programa és precisament pels seus criteris periodístics, perquè són diferents, per exemple, dels d’Antoni Basses. Un periodista parlant d’objectivitat sempre fa pudor de socialista, perquè els nostres, lluny d’amagar-se darrere d’una suposada pluralitat, presumeixen de treballar a favor del seu país.
Davant de la invasió vírica socialista que estan patint els criteris periodístics dels mitjans de comunicació tradicionals, alguns diaris digitals han esdevingut l’altaveu del catalanisme. Si la immediatesa els ha convertit arreu del món en uns mitjans complementaris, a Catalunya també s’han convertit en uns mitjans alternatius. Sovint ens queixem de la nostra feblesa, però crec que si ens veiéssim des de fora pensaríem que Déu n’hi do, com aguantem. El catalanisme és un globus pansit, mig inflat, i quan el volen fer miques escanyant-lo d’una banda, l’aire s’esmuny i fa un bony a l’altre costat. Els diaris digitals i la Catosfera són un d’aquests bonys. Fins i tot L’Avui, que no cal dir que està sent víctima d’un canvi de sexe total, té una versió digital que de moment conserva l’esperit que molts voldríem que encara tingués l’edició impresa. És veritat que aquests diaris no són mitjans de masses, que els falta estructura, prestigi i lectors, però tot arribarà. Els qui diuen que mai no arribaran a tenir tants lectors com els diaris de paper, em recorden els qui fa uns anys deien que els correus electrònics no substituirien les cartes. Jo crec que és només qüestió de temps, i de no gaire. Ara bé, quan aquest moment arribi caldrà alçar els escuts, perquè quan els diaris digitals passin a ser eines cabdals de poder, els espanyols començaran a preparar els seus xecs per comprar tot el tauler del Monopoly. Seria una llàstima veure diaris com aquest passant-se a l’altre bàndol, al bàndol dels mitjans que informen segons els criteris periodístics “objectius”.
