Si tot hagués anat bé i ICV no hagués provocat l’endarreriment del debat sobre la fórmula per sol·licitar el Congrés de Diputats el traspàs de la competència per convocar referèndums, el dia 4 de desembre hauríem pogut veure la força real parlamentària del sector crític del PSC. Actualment podem dir que els diputats crítics socialistes són entre un i cinc sobre un total de 20 escons. Però no és el mateix que siguin una quarta part els que finalment es revoltin i vagin al Grup Mixt, que no pas que siguin un o dos.
Dono per fet que un dels seus diputats més crítics es mantindrà ferm en la seva actitud. Joan Ignasi Elena em sembla una persona amb conviccions ètiques i nacionals que van molt més enllà de la política i, encara més, de les estretes costures d’un partidisme crepuscular. Deia Eugeni Xammar que “amb les coses de Catalunya jo no prenc mai precuacions”, i tinc la sensació que en Nàtius (com li diuen els amics i els periodistes) està disposat a arribar fins el final, anar al Grup Mixt o deixar l’escó, si arriba el cas. Si es manté ferm, fàcilment pot veure’s acompanyat per Núria Ventura, exalcaldessa d’Ulldecona i persona, per tant, molt vinculada al territori, que és on precisament es percep més nítidament la deriva del partit i dels seus líders actuals.
La via d’aigua no serà, doncs, la falta de coratge ni d’en Nàtius ni de la Ventura. El taló d’Aquil·les del sector crític és l’alcalde de Lleida, Àngel Ros. Tot i que públicament deixa molt clara la seva posició favorable a l’autodeterminació, des que el consell nacional va escombrar el sector crític fa dues setmanes Ros ha virat el seu posicionament. Percebo, i no sóc l’únic, que Ros podria votar amb la resta del grup i recloure la crítica a l’àmbit de la dialèctica i el debat intern. Em sembla bé des del punt de vista organitzatiu perquè acata la voluntat de la majoria, però em sembla poc valent per a una persona de profundes conviccions morals. Hi ha un discret senador socialista que es va fer famós per dir allò del “fets, no paraules”. Doncs en el seu cas la cosa aniria al revés. El que faci en Ros és important per una segona raó: molt probablement la diputada Marina Geli farà allò que faci l’alcalde de Lleida. El vot del Ros val per dos (rodolí). Que mediti.
Ens queda la cinquena diputada crítica: Rocío Martínez Sempere. És la que té més dubtes perquè és la que s’hi juga més elements polítics i personals. No ens enganyem: els altres quatre diputats ja han fet la seva carrera política i no aspiren a gaire res més. Ja han sigut alcaldes o consellers, i tenen més passat que futur. Ella, per contra, té (o pot tenir) una brillant carrera política per davant. És infinitament més vàlida que els socialistes que ara mateix piloten el partit, i penso en Pere Navarro o Antonio Balmón, per dir-ne dos. Ella ho sap, perquè és intel·ligent. També sap que trencar la disciplina és una victòria política a llarg termini, però un calvari a curt termini, de la mateixa manera que votar amb la majoria del grup és seguir tocant el piano mentre el Titànic s’està enfonsant. Massa dubtes. Per sort, gràcies a ICV, ha pogut guanyar temps.
