Els catalans som il·legals

"Proposo aquest lema per a la manifestació"

L'afirmació de Zapatero que ens diu que la sentència del TC contra l'Estatut posa fi a la descentralització d'Espanya hauria d'espantar-nos més encara. No només pel que diu sinó pel que encobreix.

Encobreix una visió de la història com a procés que té una culminació, un projecte que un dia s'acaba en forma de solució a totes les contradiccions humanes, col•lectives. Això, però, no només és una fal•làcia, sinó que denota una clara mentalitat autoritària. Aquí Zapatero mostra que en el fons la seva tradició ideològica és d'arrel marxista: també Marx suposava un final feliç a la història amb l'arribada del comunisme, radiant solució a totes les antítesis i tensions socials. Un trist conte de fades.

El progressisme encara conté visions utopistes: la creença que es pot arribar a instaurar un Bé Suprem curant la societat de la seva part maleïda (és a dir, curant Espanya de Catalunya, per exemple, o curant els ciutadans de tabaquisme, de l'alcoholisme o la velocitat, o de qualsevol cosa que s'interpreti com a funesta per l'adveniment de la felicitat per a tots…). La solució final per Espanya implica la solució final de Catalunya com a país viu i com a cultura pugnaç.
¿Com és possible que se'ns prediqui 'la fi de la descentralització', és a dir, la fi de la història —no en pla Fukuyama sinó en pla domèstic, de Zapatero. Si la teoria de Fukuyama venia a dir que no hi havia una perfecció possible i desitjable més enllà del capitalisme en democràcia com a horitzó de totes les societats polítiques madures, Zapatero només incorpora un matís: a Espanya la fi de la història es consuma amb l'Estat de les autonomies actual, sàviament reblat pel TC amb la seva doctrina recent, repensada després de 4 anys de deliberacions per a la fi fuetejar la voluntat política catalana.

Zapatero ho desitja: acabar d'una vegada per totes amb la història d'Espanya, tancat el relat de les seves disputes intestines. Zapatero és un dels enemics de la societat oberta, només així s'entenen les seves paraules.

Per cert: ¿Qui ha inventat la ximpleria del 95% de l'Estatut aprovat i el 5% refusat? ¿Qui ha estat el boig propagandista de falsedats que ha divulgat aquest càlcul? ¿Qui ha dotat de quotes als articles retallats per a poder parlar amb aquests percentatges? ¿Pot ser no val més d'un 5% el fet que Catalunya vol el català com a 'preferent' a les administracions i als mitjans de comunicació propis i el TC li diu que res de res? ¿Sí, quin cínic ha elaborat i difós aquests percentatges sinistres?

Tornem-hi: la fi de la descentralització implica el somni de l'estatisme, l'aturada completa de tota reivindicació, la conversió de la societat humana —o catalana— en un ramat per fi quiet i conforme, sense més aspiracions polítiques, una mena de parusia en què tots són iguals, pròspers i feliços i callats.

Si això és així, doncs, i tot sembla indicar que és així, és hora de fer un pensament. Catalunya ja no pot créixer més dins Espanya: basta ja del projecte de voler crear un Estat dins l'Estat. Mai les coses s'havien vist amb tanta claredat: des de 1714 que no s'havien tingut tantes evidències polítiques de la impossibilitat d'una Catalunya políticament madura dins el cercle espanyol. Forçar un nou pacte amb Espanya és impossible, més impossible ara que mai.
Mireu que diu Savater: "Como bien le ha recordado Artur Mas, persistirá la descentralización y hasta el descuartizamiento a plazos del Estado mientras los nacionalistas que gestionan y se benefician del proceso sigan siendo imprescindibles, gracias a nuestra ley electoral, para formar mayorías parlamentarias".

És a dir, ben aviat la reforma de la llei electoral espanyola entrarà a l'agenda dels grans partits espanyols, tot amb la intenció d'esborrar la presència catalana a Madrid, lloc on Catalunya —via CiU— pot condicionar la formació d'una o altra forma de Govern. L'aspiració de fons és desfer-se dels nacionalismes empipadors, i fer d'Espanya una sana disputa bipartidista dins el consens unitari i centralista.
Una nació necessita un Estat que li doni protecció, que la respecti. L'Estat espanyol no serà mai el que Catalunya necessita. No pot ser-ho mai, i els federalistes —aquesta mena de transsexuals polítics, indefinits a cops de cirurgia dialèctica i d'argumentacions insostenibles— estan, ara més que mai, desacreditats. Federalistes: si acateu la sentència us heu quedat sense discurs. Amics meus: ja no es pot seguir munyint el bou.

Catalunya necessita un Estat més modern, enraonat, tolerant, democràtic. I Espanya no pot ser-ho. I la llàstima, però, és que massa vegades sembla que Catalunya tampoc té prou vocació, talent i embranzida per constituir-se en l'Estat dels catalans: polèmiques ridícules com les que hem vist en torn del lema de la manifestació de demà ens donen la mesura d'aquesta manca de vocació —podem ser depriments…. El PSC sembla que en el fons vulgui boicotejar la manifestació.

Si no hi ha consens entorn d'un drap: ¿com volem aspirar a fer un pas endavant històric? Aquí trobem a faltar tot el coratge que ens han anat expropiant.

 
 

Comentaris