Els catalans som alguna cosa?

"Sovint no calen ni grans decisions de Tribunals Constitucionals ni abracadabrants articles de la premsa espanyola a Catalunya per adonar-se del pou provincià en el que (mal) vivim"

Ahir, l'amic Ferran Sáez, al diari Ara, es preguntava: "I si no som un subjecte, què som?", tot fent referència a la darrera sentència del TC sobre la declaració de sobirania de Catalunya.

Se'm va ocórrer fer un tuit tot dient que: "Per a Espanya no som un subjecte, som un complement indirecte", més que res, perquè alguna cosa devem ser. Immediatament, en Jordi Corrons i en Màrius Serra replicaven que més que "indirecte" érem un complement circumstancial" (en Quim Vendrell encara afinava més: "complement circumstancial de lloc"). En Jaume Aulet, per la seva banda, afirmava que "som una oració subordinada. I de les relatives, no pas de les explicatives". Tanmateix, per en Gabriel Salvadó som un "adverbi de negació", a la qual cosa en Xavier Fähndrich, puntualitzava que més aviat ho érem de "possessió" ( i encara hi havia qui afegia que "subordinades adverbials, que són les més prescindibles").. Àngels Folch, enèrgica, ho rebutjava amb arguments gramaticalment impecables: "per ells som un objecte directe (l'acció recau directament sobre l'objecte)". Coral Romà intentava una transacció: " o més aviat la clàusula subordinada d'un complement de règim constitucional". I mentre Sílvia Sáez apuntava que no hi havia dubte, som "una oració subordinada substantiva", arribava una resposta definitiva: la de Betona Comín, per qui, senzillament, "no som".
La resposta, amic Ferran, ja veus que te la podem oferir en fórmules diverses, però que s'acaba resumint en una: per a Espanya, no som. Cosa que ja sabíem i que hem celebrat aquests darrers dies de manera espectacular amb la pujada als altars de la transició espanyola. Mig amagada en la sentència del TC hi ha la clau de tot plegat, quan els magistrats d'aquest tribunal, unànimement, és a dir, amb el vot a favor també dels magistrats catalans, afirma: "autonomía no es soberanía". Aquesta és la clau de volta sobre el que va edificar-se la transició espanyola.

Sovint no calen ni grans decisions de Tribunals Constitucionals ni abracadabrants articles de la premsa espanyola a Catalunya per adonar-se del pou provincià en el que (mal) vivim. Per mi serà sempre un misteri perquè compatriotes meus prefereixen ser manats a manar. No entendré mai com algú prefereix ser espanyol i membre d'una província, a català i part d'una nació.

Però és que el problema no sóc jo, el problema és la Constitució espanyola, la transició, la negació del judici al franquisme -i per tant la negació de la memòria-. Per això, el feixisme no va acabar amb la transició, senzillament es va transformar, com l'energia, i només amb la independència acabarem amb ell.

Qualsevol hipòtesi que busqui un encaix en la Constitució és continuar promovent el provincialisme en el seu estat més pur i obscè. Recordo unes declaracions de fa uns anys de l'aleshores ministro de Trabajo e Inmigración, Celestino Corbacho, quan afirmava que "la España federal que defiende el PSC no ha quedado cuestionada por la sentencia del Estatut. Es más: sigue totalmente vigente" i que el futur de Catalunya "está ligado con España, y para que España no retroceda, se necesita a Cataluña". Allà s'ha quedat el PSC. Què hi farem, hi ha gent per tot, fins i tot per ser federalista a España!. Però això ens condueix a la província, a no ser, a ser un complement indirecte, circumstancial o de possessió.

"Si som, siguem i, si no som, deixem-nos de somnis, de records i de follies". Sempre m'han agradat aquests versos de Climent Forner, del seu Plany per Catalunya, i em semblen avui més vigents que mai.
La via constitucional s'ha quedat, a Catalunya, sense relat, per més que els autodefinits com a moderats ens pintin un escenari futur digne de l'Harmagedon. Tan moderats, ells, però que quan es tracta de preveure què passarà es transvesteixen d'Aramis Fuster apocalíptica. Ara bé, no cal preocupar-se massa, és la conseqüència de trobar-se en fals, d'haver-se quedat sense arguments, de veure, ells també, els barrots de la gàbia.
Si som, siguem, i sortim de la immensa teranyina constitucional. Ens hem de convèncer que anem a declarar la independència i no a regular la pesca de l'anxova; hem de pensar fredament, maquiavèlicament, perquè la propera jugada pugui ser escac i mat. La "autonomía no es soberanía". El TC ens marca el camí.

 
 

Comentaris