Albert Rivera cavalca sobre la catalanofòbia per la via de ser sempre el més dur contra els catalans. La societat espanyola, que -amb honorables excepcions- es va commoure poc pels atemptats a Barcelona i Cambrils i no gens per les agressions policials a la gent que volia votar és un entorn favorable per a receptes populistes (aquestes sí) que es dediquin a remoure les baixes passions de l’espanyol mitjà, adoctrinat ininterrompudament en el nacionalisme expansiu des de l’escola franquista. Les tertúlies de Madrid han passat de reclamar un càstig exemplar contra els líders del procés a exigir la humiliació pública de tots els independentistes a través dels càrrecs electes a qui van votar.
A Espanya, no hi ha una alternativa seriosa a l’hegemonia ideològica de la FAES. A hores d’ara, és gairebé impossible distingir entre les línies editorials dels diaris de Madrid, de la mateixa manera que no és fàcil identificar alguna diferència entre els discursos del PSOE i el PP. Per això, l’única disidència visible és la de Ciutadans, que abandera la destrucció completa de les diversitats nacionals que encara aguanten dempeus, malgrat els embats del nacionalisme d’estat. Arrimadas s’autoproclama el futur d’una Catalunya espanyola, però que encara necessitarà més mà dura i més espanyolització. En definitiva, Rivera s’atreveix a dir, clar i castellà, el que els espanyols pensen de veritat. Els camises taronges avancen.
Com deia José Antonio Primo de Rivera, “nosaltres estimem Catalunya per espanyola, i perquè estimem Catalunya la volem més espanyola cada vegada, com el País Basc“. I Albert Rivera ja comença a estimar també Euskadi, votant en contra del concert econòmic i la quota. Ciutadans ha obert el segon front, el que segarà l’herba sota els peus de Rajoy, que necessita el PNB per sobreviure. Urkullu i els seus s’han equivocat. L'”a por ellos” els inclou.
