El règim espanyol, suposadament democràtic, ha aplicat unes mesures repressives de tal contundència que -llevat dels afusellaments- connecten linealment amb la tradició històrica de la Hispanitat, aquella que reclama Pablo Casado com la més gran proesa de la Humanitat, en competència (“potser”, diu ell) amb l’Imperi Romà. Violència contra la població desarmada, seguida de presó, exili, confiscacions i destrucció arbitrària de l’autogovern. Aquesta ha estat la seqüència.
Però, a hores d’ara, Madrid té un objectiu difícil. Per recuperar la legitimitat perduda han d’aconseguir que com a mínim la meitat de la població catalana acabi acceptant com a ajustada a dret aquesta repressió contra les pròpies institucions, entitats i càrrecs electes. El mínim és que els líders independentistes s’avinguin a demanar clemència, tot reconeixent les culpes, acceptant la jerarquia i proclamant el propòsit d’esmena. És a partir d’aquest punt que, si ho consideren oportú, les institucions de l’Estat poden plantejar-se la benevolència. Necessiten doblegar la voluntat dels líders per desmobilitzar les bases i dominar-les.
La tàctica no és nova. Ja la va aplicar Hernán Cortés contra els asteques, segrestant Moctezuma. I, com recorda Casado, els va sortir bé, perquè al final van aconseguir destruir Tenochtitlán, una de les ciutats més poblades i espectaculars del món del segle XVI. La Hispanitat sempre és igual a si mateixa.
