Kathleen Weil, Ministra de Justícia del Quebec, presentà aquest dimecres el projecte de llei 94, una proposta legislativa que estipula la necessitat de portar el rostre descobert quan es rep o es dóna un servei públic. Segons el govern quebequès, es tracta d’una aposta per la laïcitat malgrat que altres símbols d’ostentació religiosa – com ara les creus, els hijabs, les quipàs i els turbants – romandran permesos.
Els burques i els niqabs seran prohibits a l’administració pública, els hospitals i els centres d’ensenyament (incloent les escoles concertades). En conseqüència, amb aquesta iniciativa, l’executiu quebequès pretén traçar una línia vermella en matèria d’adaptació raonable de les minories. No obstant, si bé aquest projecte de llei és més mesurat en comparació amb les propostes sarkozyanes de prohibició dels burques en tot l’espai públic, em temo que viola el principi de neutralitat religiosa de l’Estat.
Hom pot comprendre fàcilment que es tracta d’una mesura focalitzada en la població musulmana. De fet, caldria recordar que l’ús dels burques és seguit per una ínfima minoria de la població islàmica present a les societats occidentals. Tot i així, el populisme pot donar rèdits electorals immediats a aquells partits polítics entestats a remuntar posicions en les enquestes d’opinió pública.
Si bé és raonable exigir que les dones portadores de burques es llevin el vel per motius de seguretat, comunicació o identificació, la prohibició general del seu ús en escoles i hospitals és un veritable disbarat amb efectes potencialment contraproduents. Aplicant la proposada prohibició, s’aconseguirà que les dones portadores de burca quedin excloses del sistema d’ensenyament, un objectiu tossudament perseguit pel règim talibà. A més, també és fàcil preveure com aquesta petita minoria de dones retardaran l’accés als serveis d’atenció mèdica fins que no es trobin davant un cas de clara emergència.
Es tracta d’un afer de llibertat religiosa que, fins ara, no ha suposat cap impediment pel bon funcionament de les escoles i hospitals occidentals. D’altra banda, els legisladors quebequesos i francesos haurien de tenir en compte el previsible efecte de reafirmació religiosa i cultural que pot tenir la seva iniciativa; o potser es pensen que les dones portadores de burca renunciaran a aquest costum?
Certament, aquest nyap legislatiu pretén defensar la igualtat de gènere – un propòsit ben lloable – però ho fa amb les eines equivocades, emprant una mesura desproporcionada donada la dimensió del problema. A més, en el cas de la prohibició total proposada a França, la seva implementació pràctica és inviable; és inimaginable la detenció o multa d’aquestes dones a mans dels gendarmes republicans.
Si aquestes mesures legislatives s’aproven, és fàcil preveure l’increment dels casos d’objecció de consciència i el foment d’una exclusió, encara més profunda, d’aquest col•lectiu. És més, atorgant protagonisme al wahabbisme – una minoria radicalitzada allunyada de la moderació típica de les comunitats islàmiques a Occident – els sectors més fanàtics de l’Islam es podran presentar com a víctimes i guanyar popularitat. Al capdavall, aquest és un risc que no ens podem permetre.
