Els atacs al cinema català

"Els mateixos espanyols que no tenen cap problema a l'hora de veure una pel•lícula en versió original danesa rebutgen obertament una de catalana"

Les gestions que l'Acadèmia del Cinema Català ha fet a Los Angeles, a través del seu president, Joel Joan, per tal que les pel•lícules catalanes puguin entrar en l'apartat de films de parla no anglesa en els Oscars de Hollywood han esverat força els immobilistes catalans. Alguns les han blasmat obertament i d'altres les han menyspreat tot menyspreant també el cinema català fins al punt de dir que no existeix. Però no és veritat. Cada any produïm tantes pel•lícules com Suècia, per exemple. L'única diferència –gran diferència- és que Suècia és un Estat amb un mercat interior cohesionat i amb un grau molt elevat d'autoestima. Nosaltres, en canvi, no sols no tenim Estat, sinó que la nostra incohesió nacional –en el conjunt dels Països Catalans- és brutal i, a més, tenim un mercat veí que és hostil a les produccions en la nostra llengua. Vull dir que els mateixos espectadors espanyols que no tenen cap problema a l'hora de veure una pel•lícula en versió original danesa a Zamora, posem per cas, rebutgen obertament una versió original catalana. Fins i tot encara que la presència del català hi tingui un caràcter testimonial. Aquest va ser el cas de la pel•lícula Salvador. Un espectador va ser testimoni de la irritada reacció d'altres persones quan va arribar l'escena en què Puig Antich parla en català amb la seva germana. Hi va haver un gran rebombori a la sala i molts espectadors la van abandonar. En acabar-se la projecció, el testimoni, intrigat, va preguntar a la taquillera si aquella reacció era normal i aquesta li va respondre literalment això: "En algunes sessions hi ha gent que marxa, però n'hi podria haver més perquè són moltes les que ja ni entren a la sala. Pregunten si és cert que s'hi parla català i com que els he de dir la veritat, que hi ha algunes frases en aquest idioma, ja en tenen prou per no comprar l'entrada".

Aquesta és la situació. D'això no en parla el senyor Ignasi Guardans, director general de l'Institut de Cinematografia espanyol, quan diu que la selecció de films que poden anar a Hollywood la decideix l'Acadèmia espanyola, no pas l'Estat. La selecció, certament, la fa l'Acadèmia, però aquesta selecció és indestriable del prejudici espanyol de no considerar representativa tota producció estatal que no parli la seva llengua. I aquest prejudici sí que és responsabilitat de l'Estat. L'Estat sí que té l'obligació d'explicar que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que tot rebuig a una llengua és també un rebuig al poble que la parla. Per això, perquè no sols no tenim Estat sinó que tenim un Estat en contra, ens veiem obligats a cercar altres vies per a la projecció exterior del nostre cinema. I això és el que està fent Joel Joan amb intel•ligència, conscient que una nominació als Oscars, encara que no passi d'aquí, ja garanteix una certa distribució a Europa. Exquisit, per altra banda, el seu raonament i exquisida també l'autoestima que traspua: "El català ens fa únics al món. En un món globalitzat, ser únic és vital. I això, en lloc de treure't espectadors, te'n pot aportar, perquè diluir-te en una massa angloparlant o hispanoparlant és desaparèixer. La teva llengua demostra que ets especial, que tens un punt de vista propi".

 
 

Comentaris