El setembre ha començat amb força. Primer va ser la conferència del president Quim Torra al Teatre Nacional de Catalunya i després l’enorme manifestació de l’11S. La rellevància del discurs del President fou notable. No en va, va esbossar un full de ruta que hauria de permetre a l’independentisme encarar els mesos que vindran amb un compromís ferm amb l’1 d’octubre, amb la voluntat innegable i reiterada de diàleg per arribar a un referèndum pactat, amb el reconeixement de la importància de la mobilització al carrer, amb la necessitat d’iniciar una marxa (encara per concretar) i, sobretot, amb la no acceptació de les sentències. Al cap de set dies, la manifestació de l’11S no va defugir cap d’aquests principis. Ans al contrari! Es va cridar independència i es va reivindicar la llibertat dels presos i les preses polítics, es va demostrar la força de la mobilització al carrer i es va reiterar que allò del suflé no era un mite. Tanmateix, entre un dia i l’altre hi ha -a parer meu- una diferència rellevant. I és que mentre el President va fer un intent i un esforç notables per recosir una unitat malmesa entre els partits independentistes, el carrer va tornar a demostrar que la ciutadania no pregunta -mai!- de quin color és el qui tens al costat de la manifestació i encara menys què va votar a les darreres eleccions. Senzillament, sortim, i prou! Avui, aquesta diferència entre la remor del carrer i la política de partits, em preocupa, i molt! M’explico.
Em preocupa perquè avui i demà, i tots els dies que vindran, ens porten, inexorablement, a la celebració d’aniversaris que tindran una alta connotació política i emotiva per al nostre país. I em preocupa perquè per abordar-los, ens cal estar preparats. No en va, rememorarem el 20 de setembre, les detencions d’alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya i la convocatòria davant de la seu del Departament d’Economia; el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i la brutal repressió per part dels cossos de seguretat de l’estat; l’aturada general del 3 d’octubre; l’empresonament dels Jordis; la declaració d’independència del 27 d’octubre i l’aplicació del 155; la sortida a l’exili i l’empresonament dels consellers del govern legítim; la vaga general del 8 de novembre… i tants d’altres esdeveniments de l’any passat, que seran dates assenyalades en l’imaginari col·lectiu, i viurem allò que ja s’ha anomenat una tardor molt calenta.
Però què farem davant d’aquesta tardor calenta? Qui està pensant quina és l’estratègia davant de tots aquests aniversaris? Què farem l’1 d’octubre quan faci un any de la votació de més de 2 milions de persones a favor del sí a la independència? Quina serà la resposta quan arribin els judicis injustos i les sentències? Serem capaços de refer la unitat?
La resposta a totes aquestes preguntes és que ens manquen massa respostes. Servidora creu, i molt, en la política. Per tant, no seré pas jo qui faci populisme en contra dels partits polítics. Per això, en conseqüència, professo confiança plena en els representants polítics dels diferents partits independentistes i també en els dirigents de les entitats cíviques independentistes. No obstant això, també els faig un prec sonor: si us plau, no badeu! Ara és l’hora de la unitat i l’estratègia. Aquella unitat que tan bons resultats ens ha donat en el passat i aquella estratègia que tantes vegades ens ha mancat. Em temo que els aniversaris que vindran ens emplacen indubtablement a actuar conjuntament, de forma determinada, sense estridències, sense improvisacions i amb molta premeditació. Ja res no pot ser com abans i, per tant, és el moment que la política es posi, definitivament i sense dubtes, al servei de la reivindicació ciutadana; perquè ningú no hauria d’oblidar que la lluita pel dret a l’autodeterminació va començar al carrer, i es guanyarà al carrer, i perquè al nostre futur anomenat República només hi arribarem si hi anem junts.
