Després del magnífic, clar i conciliador discurs de final d’any del President Mas, hem tornat a sentir tots els lladrucs constitucionalistes. L’apel·lació al principi democràtic, a la moderació, a l’entesa i a la comprensió que va fer el President, no han bastat per fer baixar la guàrdia als vigilants de l’ortodòxia legalista, que segueixen insistint en la irracionalitat de la Transició Catalana. El President es va mostrar complaent i enraonat, però fins i tot els que són capaços de reconèixer això ho usen com a munició per a carregar contra seu d’una manera desorbitada. ‘Intransigència sota un guant de seda’: així ho ha definit El País en un editorial.
Es pot ser sobiranista moderat i prudent i gradual, però als ulls dels unionistes sempre se serà “intransigent”… ¿Quin adjectiu dedicarien doncs als partidaris de la declaració unilateral per a demà mateix? Vet aquí el problema: la incapacitat d’entendre, la nul·la voluntat d’escoltar, la poca traça a l’hora d’apreciar els matisos…: tothom que vulgui exercir el dret a decidir, tothom que afirmi la voluntat dels catalans com a realitat sobirana i autònoma, serà percebut com un enemic, davant del qual s’han de tallar tots els ponts.
El vell truc de sempre: definir com ‘intransigent’ a aquell davant del qual es vol mostrar la vertadera ‘intransigència’ amb tota la tranquil•litat d’esperit. Quan l’anticatalanisme deixa de ser acceptable —ja fa lleig, com l’antisemitisme—, es pot anar ara contra Catalunya sota la bandera de la “guerra contra la intransigència”; es pot ser magníficament intolerant fent veure que es lluita “per la tolerància”… Durant el 2014 ens cansarem de veure aquestes paradoxes morals.
És el problema del fanàtic: que no només fa el ridícul, sinó que obliga a fer el ridícul als altres. El fanàtic inventa bàndols amb fosca alegria i diu que els de l’altre bàndol són violents i perillosos; després comença a actuar amb ells de manera violenta i perillosa; com a tercera fase, ‘els altres’ es veuen obligats a defensar-se perillosament, fent que el fanàtic tingui un punt de raó aparent; el fanàtic acaba modelant la realitat segons la seva manera excitada de veure les coses. Aquest és el seu geni. Les sòrdides invocacions a la violència que es fan des de l’unionisme poden tenir finalment aquest efecte (provocar-la): en política les coses solen funcionar així.
Per sort, des del sobiranisme no se surt en cap moment del principi democràtic, de l’esperit liberal i pacifista, i sense aixecar la veu més enllà de l’inofensiu ‘volem votar’. Els discursos engendren realitats; també ho saben els que no deixen de parlar de presons, suspensions, aldarulls i misèries de tota mena. S’ha d’anar en compte amb les paraules que s’usen.
Qualificar de ‘moralment inacceptable’ el discurs sobiranista català, com ha fet el cardenal Rouco, implica moltes coses indesitjables. Esprémer el cervell intel·lectual progressista o conservador espanyol per a trobar tota mena de raons per acabar amb el sobiranisme català em semblaria correcte, però els arguments de fons sempre acaben allà mateix: amb la intangibilitat de la Constitució espanyola, el tabú de la unitat i la invocació eixorca a les lleis i a l’autonomia; a més del menyspreu a la majoria del Parlament català i al principi democràtic, ja ben visible en el seu posicionament sense necessitat de fer una consulta.
Fins i tot els més intel·ligents acaben fent gala d’una poquesa que és digna d’estudi. Els més disposats a matisar aturen la moderació i el sil·logisme davant el tema d’Espanya i s’inflen com granotes patriòtiques. Espanya és eterna i indiscutible —nació total i totalitzadora—: fins i tot pels més partidaris del dubte cartesià… Abans del ‘penso llavors existeixo’ hi ha una veritat primària: ‘Espanya, España’ o el seu ‘patriotisme constitucional’; pensar Espanya com a estat no unitari o centralitzat, però, és impossible. Potser seria veritat que Catalunya independent és una insensatesa: però ho seria amb xifres i realitats a la mà, no pel simple fet d’haver posat el debat sobre la taula.
Tot això és bastant lamentable. Gil Calvo ens parla ara de ‘nacionalisme ètnic’, de l’esperit del nazisme trasplantat a Catalunya, del “modernisme reaccionari” que ara hauria engatat la nostra política… És per posar-se a plorar: hi ha un caramull d’analistes ‘de la realitat’ —d’esquerres i dretes— que només fan que parlar de les seves projeccions, dels seus deliris, de les il•lusions negres que poblen les seves ments justicieres.
Catalunya és terra de cultura, és ben cert, ¿i ara amb el moviment secessionista s’hauria caigut en la irracionalitat, en la misèria moral dels totalitarismes? Per favor! El més trist, al meu parer, és que la gent que va dient aquestes coses ocupa llocs de responsabilitat en les universitats catalanes i espanyoles!
Gil Calvo diu que tot això deriva de la cultura de l’hereu, de la institució patriarcal pròpia de la Catalunya feudal, que ara ressuscitaria en forma d’egoisme fiscal: tot pel primogènit! I d’aquí l’ou de la serp sobiranista!
¿No us fa riure? I atenció, que tot això surt publicat a la premsa seriosa; se suposa que aquest diari té un director, i gent que se sent orgullosa d’escriure-hi… ¿Com podem queixar-nos de la poca qualitat de la nostra educació, si hem fet catedràtic a aquesta mena de gent tan intel•ligent…? En fi: que cadascú tregui conclusions. Si jo escrigués que la misèria intel•lectual i política espanyola deriva d’alguna tara cultural heretada de la seva manca de lligam amb els moviments il•lustrats europeus i anglosaxons i d’una impossibilitat de mirar-se críticament el seu feixisme o el seu extremisme progressista seria titllat de xenòfob. Però contra Catalunya es pot afirmar tot; fins i tot pot sortir Monago i dir-nos que Mas ha d’anar a la presó abans de tocar les campanades. Monago, un altre “liberal” que permetria que les dones avortessin, però que davant de Catalunya exerceix de patriarca espanyolista incorruptible.
Bona entrada en aquest 2014.
