Esplèndid, l’estudi que el diari El Punt va fer dies enrere per conèixer el parer de 235 alcaldes sobre les consultes independentistes que s’han de celebrar a Catalunya en els propers mesos. Esplèndid, perquè, a banda del resultat –161 a favor del sí, 55 en contra i 19 indiferents-, que és molt encoratjador, suposa la fi de l’ambigüitat amb què ens hem mogut tots aquests anys i mostra gràficament quines forces volen una Catalunya lliure i quines la volen sotmesa. No cal dir que la immensa majoria dels ajuntaments que la volen lliure estan governats per Esquerra i CiU i que la immensa majoria dels que la volen sotmesa són a mans del Partit Socialista. És la diferència que hi ha entre els defensors del dret a l’autodeterminació de tots els pobles de la terra i els integristes de la nació espanyola als quals, per coherència, hem d’anomenar nacionalistes espanyols. O no és la indivisibilitat de la nació espanyola, allò que defensen?
Dels 55 vots negatius, 45 pertanyen al Partit Socialista i la resta es reparteixen entre CiU, PP i Independents. En aquest sector fa mal als ulls, certament, veure-hi 7 alcaldes de CiU –Margalef, Pals, Puigdàlber, Torrelavit, Tortosa, Ulldemolins i Vila-seca-, però ho compensen els vots favorables de 23 ajuntaments socialistes, per bé que es tracta de poblacions que en la majoria dels casos no superen els 5.000 habitants.
Amb tot, el més sucós d’aquest estudi no són les xifres sinó les excuses de mal pagador que empren els alcaldes socialistes per votar en contra de les consultes. Vegem-ne algunes perles. Jordi Hereu (Barcelona): “Nosaltres tenim un projecte de construcció de país des d’una perspectiva d’unitat amb les bases socials i econòmiques” (el senyor Hereu no diu que una Catalunya subordinada a Espanya només pot ser una regió espanyola, mai un país). Joan Anton Baron (Mataró): “La prioritat no hauria de passar per fer una consulta com la d’Arenys de Munt, sinó per lluitar contra la crisi” (i com és que abans de la crisi el senyor Baron no deia res?). Joaquim Colomer (Cabrils): “Hi ha coses més importants a decidir que no la independència ara utòpica” (què hi ha més important en la vida d’un poble que la seva llibertat?). Pere Navarro (Terrassa): “És fora de lloc que debatem la consulta sobiranista, […] i més quan a Terrassa hi ha 18.000 aturats” (i l’espoli de 22.000 milions d’euros de què és víctima Catalunya per part d’Espanya no hi té res a veure, en això?). César Arrizabalaga (Montcada i Reixac): “El que de debò em preocupa és la situació real dels ciutadans de la meva ciutat” (aleshores per què està en contra que els montcadencs s’expressin a través de les urnes?). Conxita Campoy (Malgrat de Mar): “Els alcaldes que no donem suport al referèndum no hem de tenir por de dir-ho, perquè això no ens fa menys catalans” (administrativament no, té raó, però ideològicament sí, atès que és perquè volen ser espanyols que estan en contra d’una Catalunya independent).
Aquests cínics jocs de paraules a què són tan afeccionats els socialistes com la senyora Campoy farien riure si no tinguessin al darrere una Constitució blindada per dos partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que amb la seva unió n’impedeixen la reforma, tant per poder-ne eliminar els articles antidemocràtics –com ara el 8 (les Forces Armades com a garants de la unitat d’Espanya) o el 145 (la impossibilitat de federació de Comunitats Autònomes)- com per introduir-ne de nous (la celebració de referèndums i el dret a l’autodeterminació). Fixem-nos que no sols estan en contra de la independència de Catalunya, també estan en contra que els catalans puguin dir-hi la seva. Fins i tot per mitjà d’una urna no vinculant. Ben mirat, els seus nervis són comprensibles. Saben que aquestes consultes tenen la virtut de posar cadascú al seu lloc. A una banda estan els demòcrates, els qui no tenen por de les urnes ni del dret de la gent a expressar-se lliurement. A l’altra estan els totalitaris, els qui s’alineen amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange.
