Els accelerats

"La legalitat serveix per escanyar la legalitat"

La celeritat en què ha actuat el Tribunal Constitucional contra la voluntat de votació dels catalans és molt sospitosa. Només als nervis i a la debilitat es pot atribuir aquesta feineta de cap de setmana, aquest Consell d'Estat reunit a les fosques, i aquest Constitucional a sou de l'amo, amb la grolleria que implica tant servilisme i menyspreu envers la separació de poders. Montesquieu sembla el nom d'una casa de putes més o menys fines, de les que saben una mica de francès i presumeixen d'haver anat al llit amb un ministre o amb el nebot del bisbe de l'Opus. Tot el que saben de democràcia ho van aprendre en una pel·lícula de terror de les més baratetes. Saben que la llei és seva, i que només ens queda callar i obeir, seguir fent feina i pagar impostos, i encara donar-los les gràcies si et deixen parlar en català a la sogra o escriure quatre versos en un blog.

La cosa és tan vergonyosa que només ens queda la ironia. Els del PP apuntant els noms dels diputats insurrectes, els que segueixen fent passets per a donar contingut a la llei suspesa. Hi ha regidors del PP que han fet amenaces de mort al President, però a aquests no se'ls remet mai a la fiscalia. Bona nit.

La gravetat de tot això és esfereïdora, i no per previsible deixa de ser menys grotesca. No ens deixen votar. Veig que ens ho agafem amb calma. Bona feina. Els altres, en canvi, estan ensinistrant els gossos de la policia perquè detectin l'olor de les urnes de cartró. Tinència il·lícita de paperetes de vot. Apologia de la votació. Apropiació indeguda d'il·lusions liberals. Tràfic de propaganda electoral. Els delictes de la nova Espanya (aquí tot el que no és obligatori està prohibit. Tot el que no és il·lògic és il·lícit. Etc.). Els que somien amb la Tercera Via que passin abans per l'escola de teatre.

Quan per sobre de la democràcia hi ha un tabú s'està en fals com a demòcrata. Un demòcrata ha d'estar disposat a parlar de tot, almenys de tot el que no superi els límits del drets de l'home. Respectant les llibertats civils, tot es pot debatre i votar. Quan una idea esdevé sagrada —Espanya i la seva unitat— mai no s'és plenament demòcrata. Per sobre de qualsevol debat hi oscil·la Espanya com entitat intocable. No.

La legalitat serveix per escanyar la legalitat, perquè hi ha la llei de l'amo, i al serf només li queda la rabieta, la manifestació i acotar el cap sota la pluja. Això és el que volen: Espanya és seva, i només es trenca a la seva manera, no a la teva. La manca de finor, d'intel·ligència pràctica, de previsió liberal és impressionant. Governen un Estat democràtic com si es tractés d'una vella teocràcia o d'un règim de cacics (i que juguen a fer por ja és indubtable). Al franquisme se li va fer jurar una constitució democràtica, però el franquisme viu, fet engrunes immastegables, repartides en totes les cullerades d'aquest brou infame, en la sopa greixosa d'aquesta Espanya sense generositat, sense obertura de mires i sense amabilitat negociadora.

¿Encara hi ha algú que esperi que tot això es pot arreglar? Només esperen la capitulació, la nostra derrota, que ens cansem o ens dividim. Veuen Catalunya com el seu cavall campió, com una propietat bella i lluent, no com un país amb personalitat pròpia, amb una història singular i voluntat d'autonomia. Ens tracten com si tot plegat fos una febrada, i ens posen la mordassa, i tanmateix esperen refer els ponts. ¿Com és possible que, després d'aquesta suspensió —tot un afront, potser el més greu en la llarga llista de greuges— es pretengui encara que els catalans se sentin a gust dins Espanya?

Podrà ser el 9N o qualsevol altre dia: però la separació ja està consumada, la independència ja està proclamada a nivell informal, el trencament ja no té remei: ens falta redactar els papers i signar-los, i trobar l'oportunitat de fer-ho sense fer miques res de valor. Però la independència ara sí que és inevitable. Primer hi ha la separació; després arriba el divorci. Això ja és imparable, per molt que ho parin en algun moment amb la força dels papers, de les togues o dels tricornis. La minoria està paint malament aquesta embranzida cap a l'estat propi. Defensats per les togues tronades d'Espanya, mosseguen fort, i cada dies s'esmolen les dents amb més acritud, amb més desesperança. Fa una mica de llàstima, aquesta apel·lació contínua a la coerció legal, la invocació al Codi Penal i a la repressió, el que calgui per fer tornar els ocellets catalans a la gàbia espanyola. S'escuden amb la legalitat, però aquí estem parlant ja de força. S'està fent política per altres mitjans. S'està parlant de les lleis com si les lleis fossin la veritat, la ciència pura: ¿i què si tot plegat no encaixa en la Constitució? ¿Algú espera que això aturarà res?

S'ha de ser molt il·lús per a pensar-se que la interpretació esbiaixada d'unes lleis anòmales servirà per a limitar una aspiració política que s'abeura en principis que són previs a qualsevol constitució o regulació.

Seguim intentant-ho. Salut.

 
 

Comentaris