Divendres passat Josep Pujol i Ferrussola va tenir una mica més d’una hora per parlar a Catalunya Ràdio ?la ràdio pública? de la seva família. Als darrers minuts de la seva xerrada, de fet, va parlar tendrament de la seva mare i, sobre tot, del seu pare: ens va dir, a la gent de Catalunya, a través de la ràdio pública, que el seu pare està desconcertat i que ja és gran, que ell li fa costat, que ha decidit venir a cuidar-lo, perquè està desbordat per tot això que està vivint.
(…)
Josep Pujol va contraposar, en molts moments de la seva hora llarga a la ràdio pública de Catalunya, dues situacions: el seu pare, o feia de fill i es beneficiava de la “deixa de l’avi” (que, per cert, avi de qui?… què vol dir que Catalunya parli de “l’avi Florenci”?), o feia de president.
I va fer de president. Més de dues dècades!
(Per cert: algú s’ha preguntat, mai, per què un país com Catalunya va viure vint-i-tres anys amb un sol president? Ep!, compte quan la gent riu de les repúbliques bananeres, eh?)
Torno: vint-i-tres anys de president, va dir en Josep Pujol i Ferrussola: “de president first class”, va dir. I en un moment de la seva hora llarga a la ràdio pública de Catalunya se li va tornar a escapar el “ramalazo”: no sé molt bé com s’ho va fer anar, perquè mira que n’he tornat a escoltar, de fragments de la seva hora llarga a la ràdio pública de Catalunya, però no he volgut tornar a aquell moment. Doncs sí. Que ens va dir a la gent de Catalunya, més o menys, que Jordi Pujol era el seu pare, però que en tenia molts, de fills a Catalunya, el president!.
Com fent-nos un favor.
Més o menys plantejant que, vaja, que pobra Catalunya si no hagués tingut aquest pare.
Patriarcat pur i dur: el pare de la pàtria, el fill pròdig tornant a casa a estimar el pare, i un discurs a la nació: “sapigueu que en sou fills”.
No, Josep, no: ets tu, el fill del Jordi Pujol que va fer de Catalunya el pati de casa seva durant vint-i-tres anys. Ets tu el nét del teu avi Florenci que vés a saber fent mal a qui va fer tants diners. Ets tu el fill d’una Marta Ferrussola que va pensar que la Generalitat de Catalunya (i la sanitat, i l’educació, i Andorra i els privilegis que tenia) eren casa seva.
Ets tu, que vas creure que Catalunya tenia una paternitat dubtosa i ets tu, que no saps què vol dir “fill” perquè t’han substituït l’amor pel poder.
Somric, però, perquè els ensenyaments de la mare sí que els vas fer teus del tot: a la Mònica Terribas li parlaves en tot moment de tu, quan ella et parlava de vostè. Com a casa, com a taula.
Catalunya teva, com la mare et va ensenyar.
