Elogi del botifler

"El botiflerisme ha demostrat una vida excepcionalment sana i robusta, ha superat tots els obstacles, l'han fet seu desenes de catalans mig amagats en tots els àmbits de la vida nacional"

Estranya figura, la de la traïció. Present a la història de la humanitat des del moment zero. De Caïm a Judes, de Brutus a Fouché, de Macbeth a Sauron. El traïdor gaudeix d'una mala reputació. Fins i tot en el cas dels catalans, la paraula s'usa escassament, s'ha preferit escollir la de "botifler", com insult i acusació de falta de moral irredimible versus el propi país. Error.

I és que quin tema més fascinant en la historia de la Catalunya neocolonial que vivim des de 1714! Davant dels fracassos del catalanisme, el botiflerisme ha demostrat una vida excepcionalment sana i robusta, ha superat tots els obstacles, l'han fet seu desenes de catalans mig amagats en tots els àmbits de la vida nacional: acadèmics, periodistes, editors, empresaris, banquers, artistes, intel•lectuals, polítics, fiscals, jutges, etc. Sense cap mena de dubtes, ni el regionalisme, ni el federalisme, ni el catalanisme, ni l`independentisme, el moviment polític triomfant, fins ara, ha estat el botiflerisme. Poden haver canviat règims polítics, costums ancestrals, tradicions mil•lenàries, però el botiflerisme ha romàs indemne, avui camuflat de status-quo. Parodiant Capri, l'amor se'n va, però el botifler es queda.

No és cap novetat per ningú, a aquestes alçades, una de les lleis històriques catalanes: la rendició de certs grups catalans davant dels interessos econòmics i polítics espanyols. Certes elits catalanes han estat sempre molt generoses en l'acompliment de qualsevol tasca que suposés la destrucció de la unitat catalana i que reconduís qualsevol intent d'emancipació nacional cap al seu lloc on sempre l'han volgut: el no res, la província, Espanya.

L'inefable botifler no es posa en absolut vermell davant de les escandaloses xifres del desequilibri econòmic o de l'ofec cultural. Primer, perquè un bon botifler viu sempre per sobre de les possibilitats del seu poble; segon, perquè en assumir la condició botiflera, el botifler renuncia a la cultura de la terra on viu i assumeix com la pròpia la cultura impròpia (inclòs l'accent castellà pijo que eminents botiflers de la zona alta de Barcelona practiquen amb total desimboltura).

Fins ara, la tenalla de ferro entre les oligarquies espanyoles i els botiflers catalans ha funcionat de manera admirable, perfecta, com un rellotge suís. Avui emparats darrere de potentíssims mitjans de comunicació o, en els bons temps, darrere dels canons que bombardejaven Barcelona cada cinquanta anys, el pacte ha anat com una seda. I per engalanar-lo, la neollengua botiflera ha construït un sistema idiomàtic propi on les paraules "seny", "responsabilitat", "moderació" i "sentit d'Estat –espanyol-" han brillat amb llum pròpia per sobre de la llengua de la tribu pagesa que han deixat enrere.

I tanmateix, davant de l'èxit de la fórmula, el botiflerisme triomfant viu uns moments angoixosos. El botifler, avui, fa patir. És conscient del perill que corre, per primer cop en 300 anys, amb l'avanç de les idees democràtiques, lligades a la independència del país que ells van decidir que no era el seu. Per això el botiflerisme, en un gest èpic, memorable, s'ha activitat i mobilitzat i mou totes les seves peces, peons, cavalls, alfils i Reis per a tractar de seguir mantenint un status-quo tan confortable com el que van disfrutar els primers botiflers de 1714, quan van entrar a la Ciutat de Barcelona amb el duc de Berwick i, sobre les runes de la ciutat desfeta, es van disposar a aplicar, diligents, el nou ordre borbònic.

Tres segles d'èxit. La historia de Catalunya ha estat fins ara la historia del triomf del botiflerisme. No és, doncs, digne d'elogi el botifler català?

Només de nosaltres depèn que fracassi.

 
 

Comentaris