El primer cop que vaig sentir parlar de demofòbia va ser en boca de David Fernàndez i la feia servir, precisament, per conceptualitzar les locucions, estratègies i actuacions del govern del Partit Popular per impossibilitar l’expressió democràtica de la societat catalana sobre el propi futur.
Aquesta setmana hem observat dos nous exemples de demofòbia del Partit Popular (divisió cuadrante nordeste). La primera ha estat la impugnació, per segon any consecutiu, dels pressupostos de la Generalitat per al 2015. L’atent Sr. Millo ens va informar dimarts que el PP català havia sol·licitat al Consell de Garanties Estatutàries que elaborés un dictamen sobre l’adequació dels pressupostos a l’Estatut i –sobretot, sobretot!- a la Constitució espanyola. Malgrat els esforços per treure pit d’Enric Millo i Alícia Sánchez-Camacho, és una maniobra tan legal i legítima com maldestra, inútil i malbaratadora de temps i de recursos públics. Perquè al Parlament hi ha una majoria –democràtica- que ja ha decidit –democràticament- la forma i el fons d’aquests darrers pressupostos autonòmics que han de servir, precisament, per fonamentar i dotar el nostre futur del necessari projecte d’estructures d’estat. Trigarem, aixó sí, un mes més.
Observem, doncs, com l’escassa cultura democràtica dels populars insisteix a mirar d’entorpir o derrotar en institucions paral·leles allò que no pot aconseguir a les cambres de representació sobiranes.
També al Parlament i també aquesta setmana, hem pogut escoltar la diputada del PP, María José García Cuevas, qualificant la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, de “consellera condemnada pels tribunals”, en referència a una sentència del Tribunal Suprem sobre la demanda d’algunes famílies per educar els fills en castellà. L’èxit del sistema d’immersió lingüística –que ha evitat durant dècades la voluntat soterrada de PP i PSOE de crear dues línies educatives a Catalunya- ha comptat i compta amb un suport majoritari al Parlament de Catalunya i ni les tàctiques més mercenàries del ministre Wert per aconseguir esquerdar-lo han aconseguit fer forat. No hi fa res, per al PP les majories només valen si li van a favor i quan la Consellera va demanar una rectificació la diputada unionista es va quedar descansada amb un “és una consellera condemnada en el debat parlamentari”.
Poques cròniques han explicat el rebuig indignat des de les files convergents i com els diputats d’ERC presents al debat van abandonar l’hemicicle en protesta per les paraules de la diputada mentre cridaven “ja n’hi ha prou”. Els demofòbics, però, somreien satisfets.
L’arquitectura política i institucional de l’Estat espanyol és clarament predemocràtica i pateix per acceptar mínims democràtics essencials. El govern actual del PP n’és una bona mostra, però continua una llarga tradició en què el PSOE ha marcat fites difícils de superar com ara la LOAPA o els GAL. L’anàlisi profund de la trajectòria i dels actors de la pretesa democràcia espanyola durant les darreres tres dècades és un autèntic elogi a la demofòbia. I el resultat final és un estat que voreja la fallida, incapaç d’entendre que la seva crisi no és només econòmica sinó, sobretot, política i social.
Quan parlem de la necessitat i de la voluntat de construir un estat democràtic al sud d’Europa ho diem perquè encara és un somni inèdit i pendent per al conjunt de la societat catalana.
