Elogi d'Oriol Junqueras (2)

"Aquest país és pedra i terra i temps. Aquest país necessita polítics que l'estimin"

En plena guerra del desastre nacional, Joan Sales va enviar una carta al seu amic Màrius Torres on l'advertia que: "si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la". És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia, en les cruïlles dels temps. Però encara és millor trobar-te amb polítics que els agradi Sales i Torres, com Oriol Junqueras.

La maduresa del moviment catalanista (reconvertit ja en independentista -sense cap possibilitat de tornar enrere-) s'està demostrant, sobretot, en la xarxa que el relliga, que no s'ha trencat, a pesar dels embats furibunds contra el que, pont aeris, elits madrilenyes i elits catalanes madrilenyitzades, círculos ecuestres i acòlits que en viuen, han empès una batalla sense treva. Aquesta xarxa és la transversalitat de l'independentisme, un bé preuadíssim, que ha costat molt de construir, i que ha suposat enterrar la destral del guerracivilisme per afrontar, plegats, el repte que tenim a l'abast, el que cap generació abans que la nostra havia somniat, la independència de Catalunya.

Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política l'ocupem nosaltres, els independentistes. Aquesta immensa fortalesa, defensada avui des de partits polítics diferents -els que guanyen les eleccions-, està operant com un veritable baluard pels embats dels provincialistes. Contra el tacticisme que ens portava al no res i el frontisme, que hauria acabat amb l'extinció de tots plegats, la generació de polítics catalanistes actual ha optat per obrir les finestres i respirar. Necessitàvem aire o haguéssim mort ofegats. En altres paraules, calia deixar la rutina dels pactes i la mesquinesa de les petites negociacions de curta volada, necessitàvem grandesa i esperança.

M'imagino Oriol Junqueras a Siurana, la petita pàtria de Sales. Un camí nu porta al petit cementiri, en l'esquifida feixa de terra de gespa humida que s'obre a l'abisme de parets rectilínies. La vida suspesa en el vaivé de les hores, davant de la buidor il·limitada. Totes les solituds del món són a Siurana, el poble impàvid, petri, dur com un bon soldat. Una arquitectura que és el resultat d'una lluita ferotge i muda entre les pedres i el silenci. Gairebé una atmosfera enclastada a la terra, sense estridències, sense grans gests inútils. I és que només el més senzill pot ser viscut plenament. Carreus, finestrals i merlets per on creix la molsa entre les esquerdes. Muntanya, roca, aigua, cel. Aquesta és la resposta de Siurana a la constant lluita per una identitat. Aquest és el missatge de la roda del temps: la pedra, en la seva duresa, resisteix. Aquest és el lloc que va triar Joan Sales en l'hora de partença de la pàtria.

Per mi, Oriol Junqueras ha aportat justament aquella grandesa i aquella esperança que calia. Ha sortit del bassal en què la política catalana s'ha mogut durant molts anys. Per què asfixiar-s'hi? Per què no trepitjar la terra, sentir l'olor de les pedres velles, escrutar l'horitzó?. Aquest país és pedra i terra i temps. Aquest país necessita polítics que l'estimin, que plorin la seva història i els seus morts, que s'abracin a la vida i als seus infants i al seu futur. Que no només fugin de la teranyina dels pactes, sinó que blasmin les misèries dels repartiments de molles. Que deixin de rodar com hàmsters folls en la rodeta que Espanya ha tingut l'amabilitat de posar-nos en la seva gàbia, i que pensin com sortir-ne.

Insisteixo, el més simple acaba per imposar-se: la pedra, resisteix els xocs; les gàbies, s'obren empenyent una porta.

El meu elogi per Oriol Junqueras és perquè s'ha alçat, tossudament, per defensar dues alternatives: o fer un referèndum per la independència o fer un referèndum per la independència. I és que sap que això i només això és el que ara té interès -interès en majúscules, interès nacional-.

Construir la grandesa del futur, oferir l'esperança de la dignitat i mantenir-se lleials, disciplinadament lleials, al projecte de país que necessitem. La fórmula Junqueras és infal·lible. I gens ingènua. Coneix el brutal adversari amb el que ens enfrontem. I no li té por. I és que qui pot tenir por del seu poble?

 
 

Comentaris