Ells en diuen xantatge. I què?

"Desconfio de la resposta de les institucions catalanes i, sobretot, del que ahir proposava el secretari general d'ERC, Joan Ridao: imitar el que va fer en el seu dia el president Companys desafiant l'Estat aprovant la llei de contractes de conreu"

Si el Tribunal Constitucional no exercís de tribunal polític, partidari i frontista, i només fos una alta institució encarregada d'interpretar la Carta Magna, quan l'any 2006 el Partit Popular, el Defensor del Pueblo (Enrique Múgica, del PSOE) i els governs de Múrcia, la Rioja, Aragó, el País Valencià i les Balears van presentar els seus recursos d'inconstitucionalitat contra l'Estatut de Catalunya, els seus membres s'haurien plantejat un conflicte de competències i s'haurien inhibit del tema. Els motius són força clars: èticament i institucionalment, l'organisme designat per interpretar la Constitució no pot incomplir-la, ni semblar que reinterpreta el seu esperit. El títol preliminar de la Constitució, en el seu article Primer, apartat Segon diu: "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat". (Agradi o no agradi, està clar que, legalment, el poble de Catalunya és també poble espanyol). Doncs be, l'Estatut va ser aprovat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés de Diputats, i en referèndum pel poble de Catalunya. És a dir, que la sobirania de que parla la Constitució, el poble, està per damunt de l'Alt Tribunal i aquest no hauria de poder esmenar les decisions del dipositari de la sobirania.

Però, a marxes forçades, es perden les formes, la dimensió institucional dels actes, la seguretat del compliment nítid de les normes i tot queda greixosament enllardat de la lluita partidista pel poder i per la destrucció de l'adversari; i per la progressiva laminació de la diferència (Catalunya i Euskadi). L'Estatut és una d'aquestes víctimes.

Ahir, el Constitucional, va ser incapaç de consensuar una resolució sobre els recursos d'inconstitucionalitat que fa gairebé quatre anys te damunt la taula. Si no fos per la inseguretat jurídica que genera aquesta espasa de Damocles que planeja per sobre de les lleis desplegades a partir del nou Estatut, diria que el país ha estat de sort. Malgrat els discursos retòrics d'aquells que mecànicament diuen que el TC no retallarà l'Estatut perquè s'ajusta a la Constitució, ahir, damunt la taula dels jutges i magistrats de l'Alt Tribunal hi havia la millor sentència pels interessos dels catalans que són capaços de redactar ses senyories; l'escenari més positiu al que podem aspirar –per ara-- que només anul•la 15 articles estatutaris i en reinterpreta 20 més.

Un Tribunal desacreditat, polititzat, amb un terç (4) dels seus dotze membres que haurien d'haver deixat el càrrec fa tres anys, i una vacant (per defunció del magistrat Roberto García Calvo) no coberta, mostren les seves vergonyes en forma d'inutilitat per arribar a acords, immersos com estan en una lluita caïnita entre bàndols: uns, els bons, els dits progressistes (són els que van donar suport a polir-se o reinterpretar només 35 articles, si no fossin progressistes, diuen que seria pitjor); i els molt dolents, també anomenats conservadors.

No hi veig gaires sortides al tema. Però sent com és el Tribunal Constitucional una instància política, la solució també haurà de ser política. Desconfio de la resposta de les institucions catalanes i, sobretot, del que ahir proposava el secretari general d'ERC, Joan Ridao: imitar el que va fer en el seu dia el president Companys desafiant l'Estat aprovant la llei de contractes de conreu. Desconfio perquè aquesta mena de sortides són xerrameca que no porta enlloc, més enllà d'un titular.

L'única manera de plantar cara al poder estatal és sent forts al Congrés de Diputats. Collant socialistes i populars. Cobrant un alt preu pels suports. Desterrant els sucursalismes. Amb un govern català fort, capaç de plantar cara i fer trontollar l'inquil•lí i de la Moncloa (sigui qui sigui) si incompleix els seus pactes. Ells en diuen xantatge. I què? Que en digui com vulguin!

Catalunya ha de tornar a fer-se respectar. I tornar a la vella estratègia sàviament verbalitzada pel polític basc Iñaki Anasagasti: "Tu me das, yo te doy". I en aquest negoci hi entra també la resolució del Constitucional sobre l'Estatut.

 
 

Comentaris