Ella tenia cara de nena, ell portava un bigoti molt gran. Ella vestia vestits jaqueta. Ell, camisa i corbata. Ella dormia a la meitat dreta del llit. Ell, l’ocupava tot. I al sofà, hi feien junts la migdiada. Ella acabava la carrera, ell treballava al banc. Ella tornava a casa tard, ell l’esperava tocant. Ella escoltava Francois Hardy, ell a Txaikowski. Ella llegia a Unamuno i Jean-Paul Sartre, ell dirigia orquestres invisibles. Ella reia, ell la feia riure. Ella de vegades s’enfadava. I ell l’observava. Quan s’enfadava, ella cridava. Ell simplement callava. De petita, tot i tenir uns pares de pel•lícula de final feliç, a vegades m’hauria agradat provar-ne uns altres: Els de la Laura – tot i que no vivien junts-, els de la Cristina –tot i que no hi eren mai -, els de l’Anna –sempre tan arreglats-. De la mateixa manera que amb set anys vols les sabates del nen del pupitre del darrere, també voldries tenir els seus pares. És per la història de sempre: Perquè sempre volem el que no tenim. I perquè allò desconegut, té un magnetisme sense rival. De gran, però, t’adones que tot té sentit: Tu ets els teus pares, i els teus pares són tu. I llavors saps amb tots els racons del teu cos: el cap, l’estómac, els cabells i les galtes que els teus pares són allò que volies i allò que cada vegada vols més. Em pregunto si passa el mateix amb els fills.
- CA
