Elena Salgado / Franz Schubert

"Per què una senyora tan llesta com aquesta fa coses que no fa ningú més arreu del món civilitzat, coses aparentment absurdes?"

Elena Salgado té un currículum ben bé igual al que presentava Luis Roldán quan fou nomenat director general de la Guàrdia Civil: és enginyera i economista. A diferència del de l'il•lustre estafador saragossà nomenat per Felipe González, però, el bagatge acadèmic de la ministra Salgado és rigorosament cert. Les seves credencials professionals són impecables, tant pel que fa a la seva formació universitària com a la seva experiència en l'administració, així com en l'empresa pública i privada. Tot i així -quines coses té la política!- no resultaria gens improbable que Salgado acabés sent la pitjor ministra d'economia de la història d'Espanya. Com pot ser que una dona tan intel•ligent, seriosa i preparada obtingui aquest títol infaust? L'explicació ximpleta seria apel•lar a la crisi i tot això. Crisi? A Europa hi ha molts ministres d'economia, però cap està comprometent el futur del seu país a còpia d'endeutar-se fins a límits incomprensibles i, alhora, proposar una pujada dels impostos fins a nivells intolerables. Per què una senyora tan llesta com aquesta fa coses així, coses que no fa ningú més arreu del món civilitzat, coses aparentment absurdes?

Hi ha, si més no, dues raons. La primera és que Salgado és una ministra de Zapatero i, en conseqüència, està obligada a assumir les constants improvisacions d'aquest: el president del govern espanyol un dia et regala 400 euros i l'altre te'n pren 450, i qui dia passa any empeny (i 50 euros de propina!). Estar sota la direcció d'un individu com aquest impossibilita qualsevol gestió seriosa, sigui en economia o en qualsevol altre àmbit. Tot és insegur i volàtil: un dia és sí i l'altre no, i quan hi ha algun dubte li afegim una rialleta a l'embolic i tornem a començar, que no ha passat res. A banda del factor ZP, però, hi ha una segona qüestió força més delicada: Elena Salgado, pel que sembla, encara creu en les receptes ideològiques de la socialdemocràcia. Que les coses van malament? Cap problema: incrementem els impostos. Que van bé? Doncs simulem un descens de l'atur tot contractant funcionaris (a l'Extremadura del socialisme irreal superen ja el 25% de la població activa). I si tornen a anar malament, les coses? No passa res: apugem els impostos a aquesta falsa classe mitjana funcionarial. I si després tornen a anar bé? Doncs llavors els apugem els sous (per a posteriorment poder-los plomar amb més impostos). Etcètera, etcètera, etcètera. Oi que és genial? No difereix gaire de les conegudes estafes piramidals, evidentment, però quan és l'Estat qui fa aquestes coses se li diu d'una altra manera.

Elena Salgado és una dona entre pàl•lida i translúcida, d'una bellesa vagament tètrica. Els seus ulls claríssims desprenen una infinita tristor, com si s'enyorés perpètuament de la seva Galícia natal. Tot i així no li dedicarem una muñeira, sinó una sonata per a piano de Franz Schubert, mort el 1828 amb només 31 anys després d'haver escrit algunes de les planes més melancòliques de la història de la música occidental. Si abans no s'ha pres molta fluoxetina, més coneguda amb el seu nom comercial de Prozac, no és recomanable escoltar Schubert un capvespre plujós de tardor. El compositor vienès va prosperar sota la influència de la poderosíssima família Esterházy i Salgado sota la de Felipe González, en els ja remots anys vuitanta. Al cap i a la fi, totes les tristors tenen per força algun origen.

 
 

Comentaris