Eleccions USA: un “lose-lose”

"Avui als EUA sembla que l’home blanc, de mitjana edat, cristià, hetero i vida relativament ordenada és un perillós opressor contra el qual cal carregar tota la fúria i menyspreu"

La victòria electoral de Donald Trump a les eleccions presidencials de 2016 va agafar a tothom per sorpresa, especialment als analistes electorals. Fins a cert punt, la perplexitat dels politòlegs recorda a la incapacitat per endevinar la caiguda del mur de Berlín. Tanmateix, vist amb mirada d’historiador, que avui un personatge groller, celebrity d’un reallity show, ocupi la Casa Blanca, no ens hauria d’estranyar.

Com passa amb fenòmens difícils d’entendre, hi ha diverses raons, superficials i de fons, que explicarien aquella victòria contra pronòstic. La pèssima gestió de la crisi immobiliària i financera, que va deixar milions de nord-americans sense llar, sense feina, i sense la satisfacció de veure empresonar els responsables, seria una de les explicacions més immediates. Tanmateix, les crisis són freqüents i no solen ser motiu suficient per explicar que un oportunista sense massa escrúpols acabés ocupant el lideratge de la primera potència mundial. S’entén, doncs, que el malestar creixent a causa de dècades d’expansió de les desigualtats ­–i sobretot, de l’erosió progressiva de les classes mitjanes– o de la progressiva pèrdua de pes a nivell internacional són factors que ajuden a comprendre una elecció sorprent, entesa com un cop de puny de ràbia contra una situació angoixant. Tanmateix, un europeu que va residir a Nova York, l’historiador Tony Judt, ens alertava sobre la impossibilitat de tenir una discussió política en una societat fonamentada en guetos, o en termes més actuals: grups bombolla. La divisió interna del país es fonamenta en la segregació social, ètnica, religiosa, política, cultural, individual,... i així resulta difícil dibuixar projectes integradors. De fet, Trump ha estat clarament un projecte dels uns en contra dels altres. I els antagonistes demòcrates, o un cert “progressisme” més estètic que pràctic, corresponen a aquests atacs d’una manera similar, on avui irrellevants qüestions de gènere o estèrils batalles culturals, reforcen un partidisme de bàndols que ha quedat clarament reflectida en una penosa campanya electoral presidencial.

És difícil esbrinar què succeirà el 3 de novembre. És, fins i tot molt probable que més enllà del 4 no tinguem molt clar qui serà president. Es perceben importants errors d’apreciació (gairebé calcats de 2016) entre uns analistes i una premsa que, en oferir avantatge demoscòpic a Biden expressen més desig que realitat. Certament, entre el món periodístic i intel·lectual es destaquen les males formes de l’actual president, el seu capteniment públic o les seves sortides de to. Tanmateix, més enllà de les seves forassenyades iniciatives de l’estil del mur amb Mèxic, el cert és que el seu populisme ha generat una certa reindustrialització (en base sobretot a relocalitzacions) a còpia de pressionar a les empreses o de plantar cara (a mitges) contra la potència emergent de la Xina, i posar certs límits al dogma del lliure comerç. També ha donat veu i visibilitat a bona part dels perdedors de la globalització, especialment aquesta categoria de “white trash” (expressió molt ofensiva), que el món “liberal”, demòcrata i “progressista” ha menystingut, sovint de manera molt injusta. Per contra, i des del moment en què el tradicionalment segregacionista Partit Demòcrata va apostar per unes minories cada vegada més majoritàries, entre les esquerres nord-americanes s’ha establert una mena de competitivitat a veure qui està més oprimit, i per tant, qui ha de gaudir de major protecció (dones, minories ètniques, no cristians, no heterosexuals, no convencionals). És potser per això que avui als Estats Units sembla que l’home blanc, de mitjana edat, cristià, hetero i vida relativament ordenada és presentat com un perillós opressor contra el qual cal carregar tota la fúria i menyspreu. El nivell de guerra cultural als Estats Units és avui tan intens que, com afirmava Judt, és difícil mantenir una conversa política amb un mínim de confiança. En determinats cercles, l’autocensura resulta avui una imprescindible eina de supervivència.

En aquestes circumstàncies, la presència d’algú com Trump ha servir per catalitzar bona part d’aquest malestar de fons. Trump, i les seves actituds sovint arrogants i amb un punt xaró permet remetre a bona part dels herois dels westerns crepusculars dels setanta: l’home decidit, valent, políticament incorrecte, individualista, gairebé a la manera que la ultraliberal Ayn Rand dibuixava el seu superhome. El menyspreu a les mesures de protecció contra el Covid no l’afebleixen, sinó que el reforcen davant el seu electorat (per contra, un Biden amb mascareta apareix com algú atemorit, feble i fràgil). Trump tracta de transmetre una imatge de jugador de futbol americà, que embesteix els problemes sense contemplacions. Biden, podria semblar algú que es queixa constantment.

 

Certament, i enllaçant amb aquesta sensació d’angoixa generalitzada davant el futur, els perdedors dels canvis de les darreres dècades –sovint s’ha expressat el paral·lelisme amb els protagonistes de les lletres de les cançons de Bruce Springsteen–, és normal que l’electorat de l’actual president se sentin desemparats, i actuïn amb una certa paranoia (que sens dubte, Trump i els seus assessors, alimenten). I el Partit Demòcrata no esvaeix aquests temors, sinó que els reforcen. No és cap secret que amb Biden, es tornaria a una època de lliure comerç en què les empreses de Seattle, de Detroit o del Baix Penedès es deslocalitzarien a l’Àsia Oriental, i que fins i tot, en plena era de globalització i teletreball, els comptables o els auditors de Nova York, Boston o Barcelona perdrien la seva feina en favor de joves graduats de Bombai o Xanghai, més barats i sense sindicats que els protegeixin. En el fons, aquest era el pla de Hillary Clinton, i aquest va ser el motiu de la seva derrota de 2016. L’antiga aspirant a la presidència presentava com a principal solució als problemes dels nord-americans... la creació de lavabos sense gènere. Fins i tot avui, un servidor, no sap exactament què fer davant els equívocs símbols que apareixen a les portes dels lavabos de la universitat.

És cert. Hi ha també el greu tema del racisme policial, evidenciat al llarg d’aquest estiu i que ha portat la tensió als carrers de Portland, Minneapolis o Chicago. Tanmateix això, per bé o per mal, no té a veure amb les diferències entre republicans o demòcrates. La realitat és que bona part dels policies nord-americans (molts dels quals, de minories ètniques), en bona mesura, són eximilitars provinents de les esbojarrades i inútils aventures militars engegades durant les darreres dècades (a parts iguals entre administracions republicanes o demòcrates) i això fa que sovint la pròpia policia tracti la ciutadania amb la mateixa deshumanització amb què havien tractat a iraquians o afganesos. En resum, a la superpotència nord-americana es viu un ambient de guerra civil on els elements ètnics, culturals, religiosos o socials es barregen en una mena de caos difícils de desentrallar per als més fins analistes, o per al ciutadà corrent.

Les eleccions del 3 de novembre són un “lose-lose”. Si guanya Trump, serà una catàstrofe, perquè es continuarà atiant l’odi i el ressentiment dels més fràgils contra els més fràgils d’altres colors o confessions. Si guanya Biden, serà una catàstrofe, perquè mantindrà una política de globalització i desertització econòmica que seguirà mantenint aquest sentiment de ràbia i frustració entre qui es considera l’ànima dels valors tradicionals. Resulta també altament probable és que els resultats no siguin definitius, i que les teories de la conspiració comportin la no acceptació dels resultats per part d’uns o altres, amb acusacions creuades de frau. El comodí, en tot cas, el té Trump, que, a còpia de col·locar persones afins al Tribunal Suprem (fins a crear una majoria de 6 a 3), que, a la pràctica poden acabar decantant resultats no concloents al seu favor. En tot cas, l’ambient post-electoral pot resultar irrespirable. I no oblidem que, de la mateixa manera que la victòria contra pronòstic de 2016 va exportar el populisme de les males formes i el reforçament del reaccionarisme a Europa, la por i la paranoia es poden reproduir també a una Europa que, en el fons, pateix problemes similars. Hem arribat a un punt en què, passi el que passi a Washington d’aquí uns dies, tots podríem sortir perdent.

 

Comentaris