Catalunya, com la majoria de democràcies europees, està immersa en una situació de molta complexitat que s’enquadra en un escenari de desconfiança, quant a la capacitat i honestedat dels gestors púbics, que potencia la incertesa omnipresent en el dia a dia. Uns fets que s’alimenten, per un costat, en que les taxes d’atur continuen sent altíssimes i la renda disponible dels ciutadans cada vegada és menor, a pesar creixement del PIB, i per l’altra en la manca de recursos que sofreixen les Administracions catalanes i les actuacions dels govern central i d’alguns partits catalans encaminades a impedir que democràticament els ciutadans ens expressem sobre el futur desitjat. Un i altre, sense oblidar la llosa el deute generat en la dècada passada, són amb freqüència elements que frenen les iniciatives i les actuacions encaminades a entomar amb pas decidit els reptes i desafiaments que com a societat tenim. Uns desafiaments que haurien de posar les persones i el seu futur en el cor de tota decisió i no perdre de vista que el 13,9% del catalans es troben en el llindar de la pobresa i que el fracàs escolar, que arriba al 24,7% a Catalunya, és el primer escull per aquells que el sofreixen, ja que les seves oportunitats de futur es redueixen enormement.
La situació que vivim és en la que s’enquadren les 3 eleccions a les que estarem convocats en els propers 10 mesos. Seria faltar a la veritat dir que els programes electorals no expliquen el què és vol fer, però també ho seria afirmar que expliciten el com i els esculls a superar i que aquests es detallin en les campanyes electorals. Ara, com sempre, però si cal amb més força, cal exigir que els que legítimament aspiren a gestionar i administrar els recursos públics i el futur detallin els seus objectius, ja que en cas d’obtenir la confiança majoritària dels ciutadans, esdevindran els objectius col·lectius. Uns objectius que han de recolzar-se en les potencialitats que té Catalunya per crear ocupació i millorar la dotació de capital humà i la seva ocupabilitat i, a la vegada, amb el compromís fefaent d’actuacions efectives per assolir una més gran transparència i rendició de comptes, aquests últims indispensables per desterrar la corrupció.
Unes eleccions, una situació que potencià els missatges del ‘canvi’, quelcom però que no té res de nou. Canviar és pot entendre com transició d’un govern a un altre, de substitució de prioritats, de forma de fer, també de sistema, de persones o aliances. De fet la vida en si mateixa és un canvi continuat, i és el canvi el que permet que els fets millorin o empitjorin. Uns i altres, sovint, depenen de les nostres accions, omissions o renúncies, ja sigui actuant com individus isolats o col·lectius articulats i compromesos. La clau no és per tant canviar, ja que el canvi està sempre omnipresent. La clau resideix en QUÈ es vol fer i COM es vol fer. El què i el com són els dos aspectes freqüentment oblidats en les campanyes electorals, que es vertebren sovint en la demagògia o la retòrica, i estan més enfocades a la crítica i desqualificació de l’adversari i assolir els titulars de la premsa.
Al meu entendre ha arribat l’hora que els partits, plataformes o coalicions no sols diguin què volen fer, cal que diguin com ho faran. És per tant l’hora de dibuixar i explicar els programes de futur tot fugint de la demagògia. Cal fer-ho tot recordant que en les democràcies consolidades, aquelles que s’han arrelat en la ment i cor dels ciutadans, és la triada transparència en la gestió, prioritats de govern i com s’articularan les actuacions associades, el que acaba sent determinant en el moment de decidir el nostre vot. Aquí, més aviat que tard, també haurà de ser-ho.
