“No convocaré eleccions sense saber com, amb qui, què i per què” —va declarar ahir el president Artur Mas en una entrevista a El Punt Avui. Certament, la data és el més irrellevant en aquests moments. Poden ser d’aquí tres mesos o d’aquí dos anys, perquè el més important és saber què faràs l’endemà de les eleccions i amb qui ho faràs. I com ja ha passat en altres ocasions, ara per ara l’estratègia dels partits no és coincident.
L’error de pactar data i pregunta de la consulta sense pactar res més ens ha portar a la desunió actual. Cada partit ha interpretat a la seva manera què calia fer si l’estat actuava en contra de la consulta. Com que la remor no deixa escoltar els arguments, al final ha passat el que havia de passar, que els sempre nerviosos polítics d’Esquerra —i els cagadubtes ecosocialistes— van mal interpretar els gestos decidits del president Mas. Decisió sí, ha dit una vegada i una altra el president, però il·legalitats només quan s’hagin esgotat tots els camins i no hi hagi cap altra opció. He explicat en un altre article que l’important de la proposta del president és que aconsegueix driblar l’estat, perquè aquesta vegada encara no ha actuat en contra del nou 9-N com sí que va fer al cap de 24 hores amb la llei de consultes i el decret de convocatòria.
El sainet politicoemocional que ha provocat el moviment del president per sortejar la suspensió del TC del decret de convocatòria del 9-N és impropi d’un país que aspira a l’autogovern de veritat. A la independència. Algú em pot explicar quin benefici hauria comportat fer una consulta il·legal? Per què és pitjor haver optat per un procés participatiu, que té la virtut d’invitar a la mobilització de la gent, la nostra gran força, quan tots sabem que els unionistes no haurien participat mai en una consulta il·legal? Haurien acudit a votar Miquel Iceta i José Montilla, expresident de la Generalitat? No. I Sánchez Camacho? Tampoc. I Joan Herrera? Vist el que hem vist aquesta setmana, segurament tampoc. I Duran i Lleida? Doncs tampoc. Ara sabem fins a quin punt eren sincers alguns discursos polítics. Invitar a la desobediència institucional és empènyer les institucions catalanes cap al penya-segat. Això, si és que s’ha de fer, només pots intentar-ho una vegada, quan estiguis segur que guanyaràs i no et calgui negociar res amb ningú. En els processos pacífics la desobediència és sempre civil.
L’èxit del procés depèn de nosaltres, per tant. La participació el 9-N serà el millor termòmetre per mesurar-ne la salut. Podem fer-ho bé i demostrar al món el grau de mobilització que tenim o bé embarrancar-nos en discussions bizantines que, com tothom sap, responen tan sols a interessos partidistes. Podem fer, i seria fer el ridícul, com el que he llegit en una sorneguera piulada: “Anar a un pub de gintònics, passar de la carta premium, exigir un calimotxo, deixar-lo allà sense beure-te’l i marxar del pub rajant.”. Anar d’exquisits és el més fàcil, el difícil és fer guanyar el país.
Demanar ara al president que digui quan convocarà eleccions respon a un càlcul partidista. Ho reclami qui ho reclami. És evident que les eleccions poden servir per fer un referèndum encobert, però perquè això sigui així caldrà que abans es posin d’acord els partits. Ho he defensat aquests dies per escrit: si les eleccions han de ser plebiscitàries l’acord entre els partits ha de contemplar, com demana el president, en el què i en el com i no pas començar la casa per la teulada, que és posar una data. Eleccions sí, però per fer què?
Es veu que ERC torna atenir pressa, però de moment es resisteix a gestionar el dia a dia i amenaça de no aprovar els pressupostos per a l’any vinent si el president no s’avé a la seva estratègia. Desentendre’s de la governabilitat no és una forma de partidisme? Què vol ERC, tombar el Govern o guanyar la independència? És que no vol que els funcionaris recuperin la paga extra? En fi, què volen: gintònic o calimotxo?
El procés no pot perjudicar els ciutadans de cap manera. Ni als favorables ni als contraris. Jugar amb la possibilitat de desestabilitzar el Govern a aquestes alçades seria, de fet, posar pals a les rodes del sobiranisme. En som conscients, oi? Això sí que faria plorar. És per això que m’atreveixo a preguntar a Òmnium i a l’ANC per què hem de fer eleccions abans de tres mesos. Convertir el clam per la independència en un clam per les eleccions seria, senzillament, una estafa.
