Tothom dóna per cert que l’ordre social és sòlid i pot resistir atacs de tota mena sense enfonsar-se com si fos un castell de cartes. Acumulem experiències. Estem preparats. Tenim flexibilitat i capacitat d’adaptació. Confiem. Ens en sortirem.
Fins aquí les raons per a l’optimisme.
També se sap però que les societats no disposen d’una assegurança de vida i que romanen vives mentre siguin capaces de resoldre problemes que posen en perill la seva supervivència. És clar, la capacitat d’un problema de fer perillar la supervivència de la societat no depèn d’ella, sinó del problema i del nostre coneixement de la seva naturalesa.
L’única feina real i que se li gira als governs, a l’espanyol i al català, l’única opció, és garantir la supervivència de la societat. El gobierno va tenir un lleuger indici del gravetat de la pandèmia i, d’acord amb la seva naturalesa, ho va afrontar com un problema de defensa “nacional”. Va declarar-li la guerra, va aprofitar per fer seves les competències dels que les tenien, va treure l’exèrcit als carrers, mentre integrava els militars a un comitè de crisi o alguna cosa així de boirosa, militars que van animar a la lluita contra la Covid-19 amb arengues casernàries. És a dir, com sempre, va fer el ridícul. Després, de mica en mica, la raó ha tornat al seu abast i, actualment sembla universal la idea que la pandèmia ha de combatre’s amb científics, no militars.
Doncs, és clar. Tota política ha de sotmetre’s a la lluita contra un problema que ens obliga a viure en situació d’incertesa perquè no es pot fer res més ni és raonable que s’intenti.
Tothom sembla entendre una cosa tan senzilla; tothom tret ERC que es nega a reconèixer la realitat, és a dir, que els seus 15 vots (que ni tan sols són 15) van servir per donar el gobierno a la indescriptible parella de falsaris Pedro/Pablo i res més perquè després han esdevingut irrellevants. Un cop investit, el gobierno té garantits suports alternatius i no li cal ERC per a res. Amenaçar, com fa el VP Junqueras, amb trencar la legislatura si no hi ha diàleg, és una rebequeria de nens o un símptoma greu d’al·lucinació. La mateixa impressió que produeixen les darreres declaracions de Marta Vilalta. Malgrat la imatge gòtica de la dona, és difícil d’aguantar-se el riure sentint-la posar condicions al gobierno per tornar a un innecessari “sí” a la propera pròrroga de l’estat d’alarma o la resurrecció de la taula insepulta de negociacions fantasmagòriques. ERC ha esdevingut un zero a l’esquerra amb la “jugada mestra de la investidura”. És tot el que l’esquerra és capaç d’assolir: zero.
El que sí que s’entén molt bé és la petició de convocatòria d’eleccions. El que va fer el VP Junqueras proposant com data la fi de la pandèmia per disposar d’un nou i govern i una renovada majoria parlamentària per afrontar la inevitable reconstrucció. Sembla raonable i ho és en principi, però té un petit inconvenient: el MHP Torra no pot convocar eleccions sense saber abans la data de la fi de la pandèmia, o sigui, que no es poden convocar eleccions en temps d’incertesa i que preval el criteri que la lluita contra la pandèmia és prioritària a qualsevol altra consideració.
Per què, doncs, insistir en les eleccions quan és clar que no es poden convocar encara que molts les volem? Hi ha malpensats que diuen que ERC necessita la convocatòria per començar la precampanya electoral. Però això és d’una ingenuïtat celestial. ERC està sempre en campanya electoral; no viu per altra cosa perquè no és sinó una maquinària electoral per conservar la seva estructura de poder i repartiment de privilegis i sinecures entre els seus militants.
La petició d’eleccions, amb la qual ERC encapçala una reclamació de tota l’oposició contra si mateixa en tant que govern, no té res a veure amb la independència (això per descomptat) ni amb la pandèmia, ni amb “l’efectivitat” del govern. Té només a veure amb l’únic obsessiu objectiu d’ERC: enfonsar JxC (“l’espai convergent”), destruir la imatge del MHP Puigdemont, acabar amb tota esperança d’independència de Catalunya i tornar a administrar una obedient autonomia catalana en comandita amb el PSC i els Comuns, els mateixos que han pujat al govern d’Espanya i ara els ignoren.
La reclamació d’eleccions sense considerar la circumstància de la Covid és una trampa saducea per destruir l’independentisme. No oblidem que ERC pot forçar la convocatòria electoral amb un simple pas: sortint del govern i deixant-lo en minoria parlamentària. No ho fan perquè, com els saduceus i Felip V, volen aconseguir l’efecte, “sin que se note el cuidado”.
