Eleccions, l’opció autonomista

"Pretendre que el poble català s’empassi que un avançament d’eleccions és vital per al país és una estafa"

Ja fa força temps que la demanda d’eleccions a Catalunya ha esdevingut una cantarella en boca de diversos partits polítics. N’hi ha que ho fan pel broc gros i d’altres a sota veu, però amb la mateixa intensitat. Alguns, fins i tot, van començar a demanar eleccions tot just celebrades les últimes. Ja se sap, si el resultat no t’afavoreix gens o no t’afavoreix prou: “Eleccions, eleccions!”. És com el que fan algunes persones després de veure que no han sortit prou afavorides en la foto del mòbil. Demanen: “Fem-ne una altra, fem-ne una altra!” I així s’hi podrien estar fins l’endemà perquè hi ha coses que el mòbil no pot millorar de la mateixa manera que les eleccions, per moltes que se celebrin, no poden millorar un ideari indesitjable. Un ideari indesitjable, per exemple, és pretendre convertir una vella nació d’Europa, com Catalunya, en una pintoresca autonomia espoliada anualment amb milers de milions d’euros i subordinada als interessos d’un Estat que en aquests darrers setanta anys no ha deixat de ser franquista.

La bondat de Catalunya tot aquest temps, la seva submissió als designis de Madrid, motivada per una baixa autoestima i per una trista manca de consciència nacional, havien mantingut les essències espanyoles en un estat de certa letargia. Ja s’entén: si el captiu fa bondat, no cal extremar les mesures ni treure el fuet. Tot ha canviat, però, quan el captiu s’ha adonat que el seu sotmetiment no és cap designi diví, sinó voluntat d’un tirà amb peus de fang. El tirà no té arguments, només té el fuet, i el fuet intimida (multes, judicis, inhabilitacions, presó, exili...), però fins a cert punt, perquè defensar una voluntat a cops de fuet indica, a més d’una vergonyosa migradesa intel·lectual, una immensa feblesa.

Els cicles electorals a casa nostra duren quatre anys, quatre, no pas un, dos o tres, i denota una gran immaduresa que qualsevol circumstància política esdevingui un pretext per convocar eleccions, ja sigui al cap d’un any, de dos o de tres. L’avançament d’unes eleccions només té sentit en casos de força major, no pas com a praxi habitual en cada legislatura. Un país que té aquesta praxi és un país infantívol del qual se’n pot esperar ben poca cosa. Convocar-les a Catalunya, a més, depèn només del president. Només del president.

Per què, doncs, tanta fressa amb la demanda d’eleccions? Per què aquest deliri per entrar en una nova contesa electoral que no resoldrà absolutament res? No resoldrà res perquè, mentre els catalans vulguin, Catalunya continuarà essent una nació sotmesa, una nació que si no pot respondre com cal a les seves necessitats més bàsiques no és pas per manca de recursos, sinó perquè els recursos que genera són rapinyats i enviats a Madrid. Per cert, que cridaners que es mostren certs sindicats i comitès sectorials, a la plaça de Sant Jaume, i que silenciosos i submisos que són davant l’espoliació espanyola del seu país.

Però hi ha una altra raó que explica aquesta frisança infantil per celebrar noves eleccions. D’una banda hi ha l’ús de les calculadores: “Com quedaria jo si se celebressin ara?” (“Com quedaré millor a la foto: vestit de blau o vestit de verd?”). És a dir, interès partidista, merament partidista, disfressat, això sí, amb grans paraules i molta demagògia. De l’altra, hi trobem la raó immobilista. ¿Quin és el més gran anhel de tot autonomista, confés o no? Canviar l’escenari amb la pretensió que el públic s’empassi que l’obra que s’hi representarà no serà la mateixa d’abans. Si en lloc de dir-ne “L’hort dels cirerers”, en diem “L’hort de les albergínies”, el públic picarà, pagarà l’entrada de nou i semblarà que tenim una programació variada. Però més enllà de la cara que posi Txèkhov a la tomba, això és i serà una estafa. Una estafa, perquè pretendre que el poble català s’empassi que un avançament d’eleccions és vital per al país és una estafa.

L’avançament d’eleccions, al contrari del que es diu, és una demostració d’indolència i postració davant les agressions policials, polítiques i judicials de l’estat espanyol a Catalunya. Només cal veure la submissió amb què s’accepta la més que probable (en el moment d’escriure aquestes línies) inhabilitació del president Torra per haver penjat una pancarta que defensava els drets humans. Només les dictadures, com ara Turquia, la Xina o l'Iran, es permeten aquestes barbaritats. Només les dictadures treuen i posen al seu caprici presidents sorgits de les urnes. Espanya fa anys que ho fa sistemàticament a Catalunya i la resposta quina és? Insubmissió? Revolta? No. La resposta és: eleccions. Eleccions i més eleccions fins a trobar un perfil de candidat que no incomodi Espanya. Fem-ne memòria i veurem els insults –sí, insults, injúries i calúmnies personals– que Pedro Sánchez va dedicar al president Torra només ser nomenat. Fem-ne memòria, si us plau. Van ser insults repugnants que mostraven no únicament un odi ferotge vers la persona del president, sinó també l’ultranacionalisme espanyol que caracteritza Pedro Sánchez i el Partit Socialista.

En la cruïlla de la història a què hem arribat, cada convocatòria d’eleccions és un fracàs. No ho era mentre Catalunya acceptava dòcilment la corretja i el morrió espanyols. En aquells temps, cada cicle electoral responia a una submisa lògica autonomista. Érem una comunidad autónoma i res més. L’any 1999, fa 21 anys, quan vaig publicar el llibre Jo no sóc espanyol, encara érem això. Però a poc a poc, o no tan a poc a poc, es va desenvolupar un procés de conscienciació que el 2009 va culminar la seva primera etapa a Arenys de Munt amb la Consulta per la Independència, i amb totes les que van seguir després. Ara, tot allò queda lluny, i el retorn a l’autonomisme disfressat de pragmatisme i de realisme suposa una involució que amaga covardia i voreja el suïcidi.

No pot ser que després d’haver ocupat durant força temps els llocs destacats de la premsa internacional amb el procés d’alliberament i d’haver celebrat un referèndum que va deixar en ridícul l’estat espanyol, els seus cossos armats, el seus serveis d’espionatge i els seus tribunals davant de tot el món, Catalunya consideri ara que la millor manera d’avançar nacionalment és avançant unes eleccions que no fan res més que legitimar el règim del qual, suposadament, es vol alliberar. Si no fos tan dramàtic faria riure. Però és dramàtic, perquè un cop t’has deixat la pell cavant un túnel per fugir, no té ni cap ni peus que tot d’una decideixis reomplir-lo de nou esperant que potser d’aquí a un parell de generacions els captius d’aleshores faran el que tu no has fet.

 

“I aleshores què?”. Doncs aleshores, ni que sigui per dignitat, per amor propi i per respecte a tu mateix, t’has de plantar democràticament d’acord amb els drets humans davant l’opressor amb totes les conseqüències. Amb totes les conseqüències. Tot a la vida té un cost, i la llibertat, que és el bé més preuat, encara més. Cap conquesta social en la història de la humanitat, cap conquesta de les llibertats s’ha assolit des del sofà. No hi haurà mai independència per mitjà del comandament a distància, no hi haurà mai autodeterminació mitjançant cap mesa de diálogo. Mai! Voler fer creure als catalans que aquesta taula és el camí de la llibertat és una altra estafa. Una estafa majúscula. Només hi haurà camí en una taula de negociació (no de diálogo) en què, a més de Catalunya i Espanya, hi hagi les Nacions Unides. I les Nacions Unides no estan interessades en cap catàleg de sofàs.

Per què, doncs, si això és així, hi ha certes forces que posen la banya en la convocatòria d’eleccions, com si aquest fos el remei per a tots els nostres mals? Eleccions per fer què? És senzill. Tota convocatòria electoral paralitza el país durant mig any pel cap baix. Des del mateix instant que es convoquen, es paralitza l’administració i la vida política i tot se subordina als futurs resultats, i un cop s’han celebrat passa temps abans no es materialitza la reconfiguració del Parlament i del Govern i es normalitza la dinàmica de tots els sectors que en depenen. En altres paraules, les eleccions són l’opció de l’immobilisme, perquè fan soroll i el soroll transmet sensació de moviment: “Quan no sé què fer, faig soroll perquè no em diguin que no faig res”. I qui dia passa, any empeny, oi que sí? Doncs això.

Les dues raons que a dia d’avui dona el president Torra per no convocar eleccions són ben catalanocèntriques: una, no fer el joc a l’estat espanyol autoinhabilitant-se ell mateix; i dues, utilitzar com a estratègia de defensa contra la dictadura espanyola la inhabilitació que li arribi, seguint el mateix procediment que la defensa del president Puigdemont. En el primer cas, el de l’autoinhabilitació mitjançant la convocatòria d’eleccions, seria servir en safata a l’Estat la possibilitat de fer-se el bon minyó: “Atès que el president Torra ja ha plegat agenollant-se davant nostre, ens podem permetre el luxe de dir que finalment no l’inhabilitem; d’aquesta manera, ell solet ens haurà fet la feina bruta i nosaltres quedarem com uns demòcrates”. Pel que fa al segon cas, l’estratègia no té una dimensió únicament personal, també la té nacional, tant per la dignitat del càrrec i de la institució com pel país que representa. Si la dictadura espanyola vol peix, que es mulli el cul davant de tothom.

L’anhel de tot independentisme és la llibertat, altrament no és independentisme, és autonomisme, regionalisme, provincianisme... Malament rai, per tant, quan l’opció independentista consisteix en l’avançament d’unes eleccions que són, per si mateixes, la perpetuació de l’autonomisme, del regionalisme i del provincianisme.

 

Comentaris