El Partit Judicial espanyol ha forçat el final d’una etapa política a Catalunya, una agonia d’uns quants mesos a l’espera d’unes eleccions en les quals ens prometran que es decidirà tot, que seran les més històriques de la història… El trio Torra, Puigdemont i Junqueras ha fet les seves apostes i les seves jugades però el guió ha estat escrit a Madrid i té un destinatari claríssim dels efectes expansius de la bomba llançada: el fràgil govern de Pedro Sánchez.
Les misèries partidistes són com les baralles d’uns hàmsters que competeixen per menjar les engrunes que queden a la gàbia, oblidant que el problema comú és que estan a dintre de la gàbia. Ja es digui presó, exili, repressió o confusió, és una gàbia cada vegada més petita, amb poquíssim marge de moviments.
L’autonomia del sistema del 78, basada en pactes escrits i no escrits, i en no poques impudícies, ha anat degradant-se els darrers anys. En queden els esquelets institucionals, moltes estructures zombis que suren en el buit, sense rumb. En queden les aparences, els edificis, algunes banderes, alguns rituals, velles imatges que s’han anat buidant de contingut. En queden les fantasies, com allò de l’autogovern, ara convertit en un munt de cendres: no era altra cosa que un cert marge autoorganitzatiu per a qüestions quotidianes, teledirigit des de Madrid. Fins i tot la meravellosa fantasia de la policia catalana s’està acabant de carbonitzar: era un bonic miratge, però a l’hora de la veritat ha quedat claríssim qui mana i qui pot manar encara més, si algú fa un moviment en fals.
El país va per una banda, amb tres o quatre ànimes que conviuen raonablement bé però tenen visions diferents del futur, i les institucions apareixen envellides, perdudes, encongides. Capades, vaja. Abans la corda era més llarga i llaminera, ara més curta i salvatge, però és la mateixa corda, la que no vèiem.
Les eleccions no resoldran res de tot això i probablement contribuiran a complicar encara més el panorama i a aprofundir en la paràlisi, en la frustració, en la buidor. Qui sap quina família de l’independentisme tindrà millors resultats, qui sap el que pot passar amb l’unionisme de formes suaus i amb el més salvatge… i quan ho sapiguem, què en farem? Probablement res, perquè el país s’està escapant de les seves institucions. I això val per al país independentista, per a l’unionista, per al federalista, per al rabiüdament espanyolista…
S’estan acabant els mapes, si és que no s’han acabat ja. Queda clar que l’únic poder a Espanya és Madrid i que la resta no és res més que un parc temàtic. Queda clar que l’única esperança del torcebraç als poders madrilenys és la justícia europea. Encara no està clar, que la via del diàleg és un potent sedant sense contingut, però tot arribarà. De la mateixa manera que no és gens improbable que la ultradreta espanyola acabi tombant el bonic govern de Sánchez, molt hàbil, però sense projecte sòlid al cap.
Espanya va directa cap a la democràcia autoritària i patriòtica, pervertida per les castes acampades sobre l’Estat, que pot comportar o no la implosió del sistema i un caos important al sud d’Europa. Catalunya compartirà aquest caos uns quants anys, amb escenaris impossibles d’imaginar ara, però que no s’allunyaran gaire de les dues grans possibilitats: o tornar-ho a fer, amb totes les conseqüències i amb una base més àmplia, o rendir-se.
El punt mitjà s’ha anat acabant aquests anys. No hi haurà solucions a mitges, això va de victòria o derrota. Mentrestant escenificaran un nou ritual electoral, però la realitat seguirà corrent per unes altres vies, per les quals circulen trens condemnats a tornar a xocar.
