Sovint penso que són molts els polítics que voldrien eternitzar aquesta situació de confinament que vivim. Cap protesta al carrer per les seves decisions, rodes de premsa amb periodistes a centenars de kilòmetres, plens parlamentaris amb quatre companys de feina i la paga puntual a final de mes. Tot plegat, l’oasi dels mediocres.
Per això a Catalunya, aquells que comencem a insistir en la necessitat d’eleccions per tenir la possibilitat de fer cau i net d’una generació política inepta, fracassada i frívola, ens acusaran d’anteposar els nostres interessos als del país. La seva cantarella anirà acompanyada de frases com: “ara el que cal és reconstruir Catalunya”, “és el moment de la unitat” o “hem de pensar primer de tot en donar solucions a la gent”. Afegiran que som uns irresponsables que només volem ocupar una cadira. Com si les “cadires” fossin vitalícies per als membres dels actuals partits del Parlament. El coronavirus és el millor pretext per mantenir les poltrones.
No faltarà, és clar, l’enumeració dels perills per a la salut dels catalans si es convoquen unes eleccions. La seva incongruència en aquest sentit assolirà un caire grotesc. Perquè si podem teletreballar a casa, fer classes on-line amb tots els alumnes, demanar un ajut a l’administració per internet i que ens controlin el mòbil per evitar més casos del virus, perquè no podem votar des de casa? On està escrit que si un cantant fa un concert per les xarxes davant centenars de milers de seguidors, un candidat no pot fer el mateix en format de míting electoral?
Ara mateix som poques les veus que demanem que cal posar en mans dels catalans la decisió sobre qui ha de governar les conseqüències de la crisi i el futur immediat de Catalunya. Però cada dia creixerà el nombre de compatriotes que veuran la impossibilitat dels actuals governants per poder gestionar el nou escenari que es derivarà després del virus. Els polítics que avui governen la Generalitat només són bons en una cosa: en la queixa. D’això en fan un relat electoral.
Els propers mesos seran un seguit de declaracions i propostes on demanaran diners a Madrid i que el govern socialista els deixi fer. La resposta ja sabem quina serà. A partir d’aquí, els planys i les acusacions de perversitat cap a Pedro Sánchez i la seva gent, monopolitzaran el contingut del discurs de JxC, Esquerra i la CUP. “És que Espanya és molt dolenta i no podem fer-hi res”, gemegaran amb cara de pena mentre els catalans estaran amb l’aigua al coll i ells protegits per la partida pressupostària del sou dels diputats.
Aquesta paròdia de baixa estofa podien mantenir-la quan els pronòstics de l’economia i el benestar de la gent sempre es mantenien en uns paràmetres més o menys acceptables. Però quan aquest paradigma es farà miques d’aquí a quatre dies, ja no valdran les excuses de mal pagador. Serà aleshores quan l’independentisme ha d’estar en disposició d’oferir una alternativa decidida i preparada per encarar amb garanties aquest nou i complicat horitzó que se li presenta a la nació. Si no és així, el futur de Catalunya quedarà en les mateixes mans d’aquells que no és rebel.len en contra d’Espanya ni per evitar la mort de més catalans. Els que no estem disposats a acceptar per més temps l’estil del vençut, comencem a exigir responsabilitats i urnes per poder canviar les coses. Els desastres mai no els poden gestionar amb èxit ni els impotents ni els fracassats.
