A tres mesos per a la celebració del referèndum i la possible declaració d’independència —es declararia en un termini de 48 hores si guanyés el ‘sí—, els discursos d’una banda i l’altra del partit s’escoren en posicions de radicalitat oposada. El Govern català i els seus aliats reforcen el arguments pel flanc democràtic, plantegen una votació “en normalitat” i conviden tothom a pensar que s’acosten unes votacions que es desenvoluparan “com sempre”. Han presentat la Llei del referèndum d’autodeterminació i ho han fet en un acte solemne al TNC precisament un 4 de juliol, el dia de la independència dels Estats Units, i citant la declaració que va posar les bases del nou país alçat contra el regne de la Gran Bretanya.
La referència nord-americana és probablement una de les millors tries que els organitzadors de l’acte podien haver fet per a una cita en la qual es feia necessari exposar les millors raons amb la màxima capacitat de seducció. Perquè el lema “We, the people” nord-americà, l’esperit d’allò que va inspirar els fundadors de la que ha estat considerada una de les millors democràcies del món, és probablement un dels lemes d’empoderament polític més intensos, engrescadors i capaços de generar la necessària disposició emocional per enfrontar-se a situacions noves, que requereixen el màxim coratge i determinació. La declaració d’independència dels Estats Units fixava com a objectiu final aconseguir la “seguretat i la felicitat” dels ciutadans que el rei de la Gran Bretanya havia maltractat.
A l’altra banda, tres expresidents espanyols i altres figures de la política ibèrica sortien a la palestra per vaticinar les pitjors de les càbales. Felipe González establint un paral·lelisme recargolat entre Carles Puigdemont i Nicolás Maduro; Jaime Mayor Oreja fent una crida a la mobilització per fer front a l’independentisme català com si es tractés d’ETA, i Xavier García Albiol anticipant-se als fets per intentar traslladar la idea que els independentistes catalans treballen per provocar un xoc que acabi finalment en un “conflicte social al carrer”.
Definitivament és cert, la qüestió del referèndum de l’1-O és una qüestió que concerneix la gent i ningú més. No concerneix González, ni Aznar, ni Zapatero ni García Albiol, ni tan sols Puigdemont o Junqueras. Només la gent té la capacitat de desfer el nus gordià en què sembla haver-se convertit tot plegat. I la gent mateixa, en funció de la determinació col·lectiva que estigui disposada a mostrar, assolirà o no els objectius que s’han plantejat per a l’1-O. La participació és l’única resposta capaç de validar o desmentir aquells discursos polítics que no estan disposats a passar pel nostre dictamen. Perquè nosaltres, la gent, hem de tenir l’última paraula.
