Tot just a les portes d’un judici ridícul i completament injust, les desavinences estratègiques dels sectors favorables a la plena sobirania de Catalunya es fan evidents. No és una situació desitjable, però és la realitat i cal reconèixer-la si volem avançar. Si poséssim les coses en perspectiva, veuríem que el suport a la independència no ha parat de créixer a mesura que el concepte de sobirania es convertia en un quasisinònim de democràcia i progrés social. I això és així perquè, al cap i a la fi, el que més influeix en la vida de les persones no són tan les banderes i els himnes, sinó l’aspiració a una vida digna.
Tant és així que les mostres de suport al republicanisme català, més enllà del concepte de la plena sobirania, tampoc no paren de créixer i ultrapassen –encara que sigui tímidament– l’àmbit territorial català. I això és així perquè les idees no coneixen fronteres, i menys encara en un món tan interconnectat. Dit això, és d’una absoluta evidència que la consecució de la plena sobirania de Catalunya està estretament lligada a la capacitat del país a mobilitzar-se a favor de la gent més necessitada. No hi ha dreceres. La llibertat nacional és indissociable del progrés social. I és per això que el Govern de Catalunya té el deure de seguir treballant intensament a favor del progrés social, malgrat els entrebancs que tots coneixem.
Davant de la intransigència dels defensors a ultrança del dogmàtic concepte de la unitat d’Espanya, ens cal adoptar aquesta mirada llarga a favor dels drets civils, de la llibertat d’expressió i del dret de les persones a desenvolupar el seu projecte vital sense coaccions ni repressió. L’1 d’octubre, vam demostrar que érem capaços de defensar intel·ligentment i col·lectivament el dret més important que hom pot exercir en una democràcia: el de votar. És evident que no va ser el referèndum al qual aspirava la majoria del 80%. I per descomptat, no era pas culpa nostra que les forces policials de l’Estat espanyol decidissin obrir els caps de les nostres iaies.
Precisament per tot això, cal que aconseguim entre tots enriquir el camp de les idees, del debat i, sobretot, de la no-violència. Perquè és allà on serem cada cop més i més forts. És en aquest camp on hem sabut demostrar que som un poble madur que no té por. No és difícil endevinar que cap govern espanyol s’asseurà en una taula de tu a tu amb el govern català per negociar la celebració d’un referèndum sobre la independència. Però una iniciativa que té el suport de més del 80% dels ciutadans tard o d’hora s’acabarà imposant si es manté ferma en la defensa dels drets civils i democràtics. Tenim gent a la presó per haver defensat aquest dret. Si ells i elles no defalleixen amb aquest càstig tan sever, nosaltres tampoc ho farem.
