Ahir, abans no comencéssim a conèixer els resultats electorals, pensava en els grans reptes que veia a la política municipal dels propers quatre anys. Pensava que en els propers quatre anys cal molta pedagogia i molta conciliació: explicar millor què és la política municipal, quines són les competències que tenen al seu abast els governs dels municipis a Catalunya, fer més entenedors els cercles de necessària coresponsabilitat entre l’Estat, la Generalitat i els Governs Municipals, fer conèixer a la ciutadania quins són els pressupostos amb què treballen realment els municipis, o explicar què se’n fa, dels diners que les representants municipals de les diferents organitzacions polítiques reben o deixen de rebre de l’administració de l’Ajuntament. I sí, el segon gran repte em semblava que era treballar molt per a fer conciliable la participació política i les responsabilitats polítiques amb la vida pròpia: sigui com sigui aquesta vida, i no només pel que fa a les cures i a les relacions familiars. Cal que això de la política deixi de ser quelcom que poden fer només les persones que deleguen la vida pròpia, que la guarden durant uns anys dins un calaix, o que estan disposades a deixar-s’hi la pell: si fer política segueix sent deixar de ser, no aconseguirem mai que la política sigui prou humana com perquè no perdi mai el seny i el sentit comú.
A mida que se’ns apropava la mitjanit vaig afegir un tercer repte a la política municipal dels propers quatre anys i, sobre tot, a la política participativa des dels carrers de la ciutat: desmantellar això del “vot útil”.
Durant la campanya municipal hem sentit a parlar molt del vot útil de Barcelona a l’independentisme, a l’anti-independentisme, al republicanisme, als presos, als exiliats. I cada cop que ho he sentit m’he quedat esperant que es parlés de la Ciutat, però no he escoltat gaire més: s’ha parlat de Barcelona com el Corte Inglés fa unes setmanes parlava de les mares, allò del “97% entregada, 3% egoista, 0% quejas”, i jo no veig que Barcelona s’hagi d’acontentar amb no mirar-se a si mateixa i resoldre’s.
Així, a mode de repàs ràpid de tot allò que cal a Barcelona, i pel que haurà de parlar ben fort i mirar els ulls a tots els vots útils: com gestionem encara millor l’arribada de persones joves no acompanyades a la ciutat, com garantim la pacificació dels carrers de Barcelona, què més podem fer per buidar de masclisme i de violència les nits, les avingudes i els carrerons, com ens ho fem per afrontar l’entrada massiva per zones portuàries de mercaderies de venda il·legal, què més fem amb l’Estat i la Generalitat davant l’evident creixent presència de captadors, de centres il·legals de consum, i de narcopisos, com ens hi hem de posar, davant d’això del “és que el turisme ens dona de menjar, a Barcelona”, perquè si no aconseguim que decreixi i que es requalifiqui, el turisme, no aconseguirem tampoc aturar l’expulsió de veïnes, la davallada de nenes i nens a les escoles d’alguns barris perquè les seves famílies han de marxar, i la deshumanització d’una ciutat que enfoca la seva activitat econòmica a vendre fruites tallades dins envasos de plàstic als mercats, i barrets mexicans. Com ens ho fem per a refer el teixit comercial diversificat, perquè la ciutat sigui més educadora i menys captaire de “botellons”, de farres sense límits i de grups inacabables de bicis, de tuc-tucs, i de càmeres de fotos que col·lapsen els carrers i que no veuen que la vida que brega per a viure-hi està desapareixent.
A veure com ho gestiona, el vot útil, això de la segregació a cada cop més barris, a veure com significa el vot útil totes les cultures que conviuen a la ciutat, i a veure com s’ho fa per a dialogar i entendre’s amb la Barcelona feminista i amb la política feminitzada que s’ha consolidat en els darrers anys.
