Hi ha molts tipus de viatges. N’hi ha d’artístics, com el que dóna nom a la recopilació discogràfica de la diva Donna Summers. N’hi ha de ficció, com el que emprenien el 1956 uns ciutadans per fugir de l’Hongria ocupada pels soviètics a la pel·lícula d’Anatole Litvak, de l’any 1959. Així és com començava la crònica d’Hugh Muir al diari The Guardian sobre la publicació, el setembre que ve, del llibre The Journey, que és el títol que Tony Blair (Edimburg, 1953) ha posat a les seves memòries. La crònica sobre l’aparició d’aquest llibre era realment dura, per bé que l’article de John Crase que l’acompanyava encara ho era més. Sense conèixer-ne el contingut, el cronista carregava, sobretot, pel preu que ha pagat l’editorial, Random House, per aquest llibre. Certament, el preu és alt, l’editorial ha fet un avançament de 5 milions de lliures. I què? És que és gaire significatiu això amb relació al contingut i a la qualitat del llibre? Tony Blair té mala premsa entre els autodesignats progressistes de tot el món. Però entre els esquerrans que escriuen a The Guardian, encara més. Fins i tot hi ha qui en critica la fotografia de la portada del llibre, on es veu un Blair madur, de temples emblanquinades, vestit a la manera casual: una americana negra sobre una camisa, també negra, sense corbata. En fi, molt fashion.
La trajectòria de Tony Blair és, realment, un viatge. L’any 1975, mentre estudiava a la Universitat d’Oxford, va ingressar al Partit Laborista, identificant-se amb l’ala més esquerrana i socialista. Quan el 1983 va optar a un escó al Parlament de Westminster, Blair es mostrà contrari a la Comunitat Econòmica Europea, el precedent de la UE, i no tingué cap inconvenient a manifestar el seu suport a la Campanya pel desarmament nuclear. I tanmateix, el 1996 Blair va convertir-se en l’artífex del New Labour, que no era res més que un model reformista i centrista fonamentat en les idees del sociòleg Anthony Giddens. A desgrat del que ell mateix pugui explicar en aquest sentit, és evident que les transformacions provocades per la dama de ferro, la conservadora Margaret Thatcher, van afectar a la manera de veure les coses del joves laboristes. Suposo que cal una mica més de distància històrica per poder-ho analitzar sense els condicionants del present, però em fa l’efecte que influència thatcheriana és innegable. Si Thatcher va enfrontar-se als sindicats des de l’exterior, a cop de grans fractures, Blair va desmuntar-ne la influència en el si del Partit Laborista amb una subtilesa maquiavèl·lica i no menys traumàtica.
El reformisme de Blair va tenir els seus límits. Quan va arribar a Downing Street, l’any 1997, pretenia transformar la cambra dels Lords i canviar la llei electoral per obrir el sistema polític britànic. Quan va deixar la residència del premier, l’any 2007, no havia fet ni una cosa ni l’altra. Al contrari, en deu anys els nombre de lords ha augmentat, incloent-hi la distinció de l’Arcàngel Mandy, avui Lord Mandelson. A la pel·lícula The Queen (2006), Stephen Frears hi va incloure escenes antològiques que expliquen com Blair va girant i d’una inicial prevenció antimonàrquica, finalment es transforma en el gran defensor de la reina. Més ben dit, de la monarquia, com a forma de garantir la tradició. Aquest viatge, que és tan radical com el que van fer els comunistes espanyols i catalans amb relació al rei Joan Carles als anys de la Transició, aleshores no va entendre’l ni la seva dona Cherie, prototip de la leftist middle class britànica.
La lectura de les memòries de Blair no és pot fer tan sols pensant en la invasió d’Iraq del 2003. Aquest és un episodi francament important, però no és l’únic, del seu viatge com a primer ministre. La guerra d’Iraq no és menys important que la intervenció a l’Afganistan i, en canvi, tothom sap que provoca més apassionament ideològic i mediàtic que la guerra contra els talibans. La foto de les Açores és molt rendible per a aquells que veuen el món en blanc i negre, com si encara estiguéssim en plena guerra freda. Potser és que Blair no va saber calibrar, tot i ser el paradigma del polític que ven idees fent ús del màrqueting, quin és el poder de veritat dels mitjans de comunicació. En aquest sentit, acaba d’aparèixer un llibre força interessant: Where Power Lies: Prime Ministers vs The Media (Simon & Schuster), de Lance Price.
Particularment, estic molt interessat a saber què explicarà Blair sobre el procés de pau a Irlanda del Nord. I és que allò que està comprovat és que al cap d’un any d’ocupar el càrrec de premier, i després de gairebé dos anys de negociacions, es van signar els acords de pau de Divendres Sant de 1998, en el quals Bill Clinton va actuar com a mediador mentre que la coratjosa Mo Mowlam (1949 – 2005) era ministra amb competències sobre la regió. Com també m’agradarà saber com va anar que es decidís a encetar el procés de devolution a Escòcia i la implantació d’una Assemblea legislativa al País de Gal·les. L’últim viatge de Tony Blair té a veure amb la fe. Doncs jo que més aviat sóc agnòstic, també tinc interès per conèixer els motius d’aquest seu abrandat —i nou— catolicisme.
