Un dels privilegis del periodista és tenir l’oportunitat de conèixer i entrevistar una gran varietat de persones interessants. Però d’entrada, les que em mereixen un gran respecte, són les persones grans, ja que el seu testimoni té, lògicament, un gran valor històric, però també perquè molt sovint demostren una gran humanitat.
A més, què carai, sento que els hi devem, ja que es nota que tenen moltes ganes de ser escoltats, i això demostra, el que per desgràcia es diu tan sovint: que la nostra societat no valora l’experiència.
Recordo, per exemple, la visita entranyable del centenari doctor Moisès Broggi, un home savi i estimadíssim, que va col•lapsar la centraleta de Catalunya Ràdio de trucades d’agraïment de pacients i familiars de pacients que havia operat.
O la conversa amb el dibuixant Joaquim Muntanyola, sempre amb el seu sentit de l’humor, la seva ironia, la seva capacitat de seducció, als 92 anys, el cronista d’una Costa Brava que ha canviat molt des del Baldiri de la Costa.
I també tinc un emocionat record de l’entrevista que li vaig poder fer fa uns mesos al recentment desaparegut professor Jordi Sabater Pi. Vaig tenir la sensació que se sentia decebut de la poca repercussió acadèmica de la seva feina. Em va saber greu. Reconeixia que li feien més cas a l’estranger, als Estats Units, per exemple, que no a casa nostra, on estava una mica cansat de ser conegut només com “el pare del Floquet de Neu”.
Estava treballant intensament en la col•lecció Sabater Pi que representa el seu llegat com a primatòleg i dibuixant. Una tasca importantíssima que el savi professor es va poder dedicar a fer en vida…i que hem de saber valorar. Per què tantes vegades hem sentit a dir que som un país sense memòria?
Aquest any, per exemple, se celebra l’any Monturiol, per reivindicar la figura del científic, humanista i polític català Narcís Monturiol, precursor indiscutible de la navegació submarina. I al pas que anem, i per molt que em sàpiga greu, tinc la sensació que aquest any passarà sense pena ni glòria.