Tenim tendència a posar dins del mateix pot a tots els que es captenen de la mateixa manera. Hem retratat els partidaris del Brexit com si tots fossin Nigel Farage i els antieuropeus anglesos d’extrema dreta. Hem identificat els votants de Trump amb els vicis més prominents i execrables del candidat. Per això, no m’estranya que també es vulgui ficar al mateix pot tots els contraris o detractors del TTIP, el frustrat acord comercial entre els Estats Units i la Unió Europea. I es fa, òbviament, amb el mateix to pejoratiu.
Amb aquestes simplificacions, es fa difícil per a molta gent argumentar en contra del TTIP sense rebre una etiqueta que l’incomoda perquè distorsiona la seva posició real. Em posaré com a exemple. Sóc partidari del lliure comerç. Entenc que no s’ha d’impedir que una empresa pugui operar en un altre país ni que, per a fer-ho, hagi de suportar unes condicions més farragoses que les empreses autòctones (exigències específiques, aranzels…). Defenso que qualsevol empresa disposada a operar amb les normes d’un determinat país ho pugui fer sense més restriccions que complir aquestes normes –insisteixo: iguals per a propis i estranys.
El següent pas ja em costa més d’acceptar: consisteix a dir que, per a garantir el lliure comerç, cal que no hi hagi regulacions diferenciades, que a tot arreu les exigències siguin les mateixes. L’equiparació de regulacions té dos greus inconvenients: primer, que sempre s’imposaran les menys exigents; segon, que va en contra de la democràcia. Les regulacions que perillen són aquelles que poden comportar més costos a l’empresa –i, teòricament, li fan perdre competitivitat: les laborals, les ambientals, la protecció dels consumidors… Jo penso, en canvi, que hi ha aspectes en què els tractats de lliure comerç no ens haurien de fer recular.
D’altra banda, si una societat no pot decidir augmentar els seus estàndards de qualitat i, per tant, ser més exigent que altres en determinats aspectes perquè això va contra l’equiparació de regulacions, de què ens serveix tenir governs i parlaments que ens representen i que han de donar resposta a les nostres expectatives com a societats?
Tots dos aspectes queden en entredit en l’enfocament que ha adoptat el TTIP. Tot i que el Parlament Europeu s’ha pronunciat clarament per la preservació dels estàndards europeus, hi ha massa indicis que apunten en el sentit que s’obrirà una escletxa que, amb el temps, s’engrandirà. Hi ajuda el secretisme de les negociacions. És cert que l’actual comissària de Comerç, la sueca Cecilia Malmström, li ha donat més obertura al tema: era opac i ara és translúcid. Probablement, la naturalesa de la qüestió faci poc recomanable una plena transparència en l’etapa actual, però és lògic que generi inquietuds.
En definitiva, un pot mirar-se amb molt recel el TTIP sense ser ni proteccionista ni anticapitalista. Tanmateix, intentar sostenir un debat des dels matisos en un moment en què primen els posicionaments de 140 caràcters esdevé tan difícil que es malmet la possibilitat d’abordar les grans qüestions des de l’anàlisi i la reflexió.
Tampoc no és nova la situació. Ara que s’ha esgrimit contra la inscripció del Partit Demòcrata la llei de partits, convé recordar que la direcció de CDC va decidir votar-la a favor –malgrat l’ampli rebuig al seu consell nacional– per a evitar que els mitjans la col·loquessin al mateix pot que els connivents amb el terrorisme etarra. Es renunciava a defensar el pensament propi perquè en el resultat final, en el sí o el no, es podia coincidir amb grups inconvenients.
Tanmateix, la regeneració democràtica exigeix la reivindicació del matís i el respecte per la contradicció, és a dir, l’abandó del mal hàbit de caricaturitzar les persones com a éssers de pensament unidimensional, sense arestes. I exigeix l’acceptació que, en determinats aspectes, puguin coincidir persones o grups que no combreguen en la majoria d’altres coses, ni tan sols en les més fonamentals.
Deien abans que, al pot petit, hi ha la bona confitura. És una bona imatge: si pretenem que només hi hagi dos pots grossos, la confitura serà mediocre o dolenta. En canvi, si tenim molts pots petits, que podem combinar de moltes maneres, la confitura serà millor i les barreges no ens faran cap mal. Al capdavall, això és –o hauria de ser– la democràcia.
