El tripartit ja no existeix. Només és una realitat els dimarts al matí quan el president reuneix els consellers al saló Tàpies, o a la comissió d’investigació sobre CDC. La resta del temps no busquin el tripartit perquè ja és un fantasma de llençols blancs. És un cas únic a Europa d’un govern que se n’amaga, que voldria desaparèixer fins a les eleccions, transformar-se en holograma. Els socis no volen aparèixer els uns al costat dels altres. Es consideren la causa respectiva dels seus mals. I els tres electorats s’ignoren mútuament, no aguantarien un aplec de diumenge plegats.
El tripartit ha estat una tremenda impostura. Fer veure que era possible un govern amb un partit d’electorat independentista exigent i una formació estatal amb votants de sensibilitat política espanyola era barrejar aigua amb oli. PSC i ERC són i seran adversaris polítics, rivalitzen en projectes contraposats, topen en les idees força. És més coherent a fi de comptes el pacte entre Patxi López i el PP a Euskadi, perquè precisament coincideixen en la proposta nacional. Hem vist molts dirigents del tripartit empassant-se gripaus aquests anys per amagar la impostura.
El problema del trist final del tripartit no ha estat l’Estatut. És tot al contrari. La reforma de l’Estatut era la gran pista d’aterratge que l’astut Pasqual Maragall va construir per als republicans, en un pacte amb Josep-Lluís Carod al final de l’etapa de govern de Jordi Pujol. Maragall va acceptar anar a un nou Estatut i això va donar els fonaments a ERC davant el seu electorat per fer el primer tripartit l’any 2003.
Maragall va complir sempre l’aposta i va cuidar l’asfalt de la pista d’aterratge. Però el PSC i José Montilla, no ho van veure mai clar. Ja sospitaven que l’Estatut portaria greus problemes al seu partit i a José Luis Rodríguez Zapatero. I en aquest aspecte tenien raó, com s’ha vist. L’Estatut i els terratrèmols que va comportar van costar la presidència a Maragall, i la sentència del Constitucional encara tindrà més repercussions.
El dictamen del TC elaborat pels magistrats del PSOE dinamita aquella pista d’aterratge que va donar lloc al pacte entre PSC, ERC i ICV. Entre socialistes i republicans ja no queda hores d’ara cap punt d’unió més enllà que la pura supervivència electroral. Estan sentenciats a enfrontar-se en bàndols oposats. Amb el fracàs de l’Estatut, el tripartit ha deixat d’existir, ha caducat del tot.
Montilla es va presentar com al gran gestor que faria del tripartit un govern coherent, i està en vistes de treure els pitjors resultats d’un candidat socialista en unes eleccions catalanes. I Puigcercós acabarà la legislatura amb menys diputats de com la va començar, quan estem vivint el millor moment del sobiranisme. Són les conseqüències de la fi d’un projecte. És l’altra lliçó de la política, que les apostes fallides tenen un preu.
