El tripartit a ritme de Rossini

"Deia Rossini que en el ritme hi ha la potència de la música. Diu el tripartit que en el conflicte i la incongruència hi ha la música de la política"

Ja ha arribat un punt que només a ritme de Rossini es pot entendre la deliciosa performance del tripartit que té lloc davant nostre i que va variant de matisos durant les 24 hores del dia. Un fenomen que cada matinada es renova, que cada tarda sorprèn, que cada vespre triomfa, que cada nit mai defrauda. Una exhibició on la màgia i la posada en escena converteixen qualsevol declaració o votació en un espectacle que va més enllà de la imaginació.

Durant anys, he tingut la impressió que els rossinians hem viscut com cohibits, com encongits i avergonyits de preferir el cigne de Pésaro a les llaunes contemporànies, dodecafòniques i pretensioses de la infumable òpera moderna. Aquell somriure burleta del: "Ah! T'agrada Rossini?", al que només falta acompanyar un "no vas massa a l'òpera, oi?" per arrodonir la frase. I sí, m'agrada Rossini, m'agrada el seu humor, la seva música, la seva abassegadora personalitat. La seva voluntat d'entretenir.

En els llunyans temps que em guanyava la vida decentment, vaig tenir ocasió d'assistir a una representació de L'italiana in Algeri a l'Òpera de Zuric. Des que vaig escoltar-la per primer cop a Sabadell, al Teatre Principal, perquè aleshores la Faràndula estava en obres, és la meva òpera favorita. Un desafiament en tota regla: hi ha àries dificilíssimes i conjunts endimoniats, exigeix una tècnica perfecta i un desviament de mil•límetres en la coordinació dels cantants ho envia tot a rodar. Un festí per als ulls i les orelles. Es diu que un sol sortir millor persona després de veure una obra de Rossini, però en el cas de L'italiana se surt, a més a més, purificat pel riure. I en cap moment com en el final del primer acte no he trobat mai un exemple millor d'hilaritat i farsa, una autèntica "bogeria organitzada" com va definir-la justament Stendhal. Cada un dels personatges expressa la seva sorpresa i les seves emocions utilitzant onomatopeies com el so d'un canó, "bum, bum", d'un martell, "tac, tac", d'una garsa, "cra, cra" o d'una campana "din,din". Tot, alhora. Fabulós.

Per entendre'ns, el final del primer acte de L'italiana és, a Rossini, el que l'escena del camarot d´Una nit a l´Òpera és als Germans Marx. Comparació que fins ara valia, però que ara ja hem superat gràcies al tripartit.

Un dia es vota a favor del que sigui i l'endemà en contra; un dia es va a Brussel•les a manifestar-se per l'autodeterminació i l'endemà se li tanca la porta a Barcelona; un dia es fixa una data final pel finançament i l'endemà ja se'n proposa una altra; un dia es curtcircuiteja una portantveu i l'endemà la portantveu curtcircuitejada torna a braços del seu curtcircuitejador; un dia és blanc i l'endemà és gris; un dia és gris i l'endemà és negre; un dia és negre i l'endemà és blanc; un dia s'inaugura a Catalunya una gran infraestructura que es gestionarà des de Madrid i l'endemà Madrid inaugura una gran infraestructura que es gestionarà des de Madrid; un dia no dimiteix ningú i l'endemà no dimiteix ningú; etcètera. Tot, alhora. Només 25 personatges romanen quiets i a la gàbia, com el cor dels eunucs de L'italiana, són els diputats del PSC a Madrid, incapaços de fer valdre el seu pes polític per res que no sigui la submissió absoluta a la vareta del seu director d'orquestra particular.

Hi ha qui afirma que tot plegat és un desgavell, obra de la improvisació, de l'adaptació darwiniana a un càrrec, del salvament de mobles, vises i cadires. Afirmacions gratuïtes, jo sostinc tot el contrari. Només com una partitura perfecta d'artesania on cada un sap mil•limètricament el seu paper té sentit. D'una altra manera la funció grinyolaria i no encaixarien les peces. Per això tan sols amb la música de fons de L'italiana es pot arribar a entendre la bellesa i l'essència del tripartit, un altre espectacle total. El ritme de les declaracions, les situacions equívoques i les votacions de doble sentit, la coloratura de les veus principals, tot, alhora, té un sentit al final i fan del tripartit una obra única in progres, una maquinària no de poder sinó adherida al poder, amb un gran domini dels "crescendo", fent servir les repeticions i seqüències que pugen en intensitat cap aguts impossibles, on tot funciona perfectament i ordenadament. I de la que cada dia, en caure el teló, en sortim purificats.

Deia Rossini que en el ritme hi ha la potència de la música. Diu el tripartit que en el conflicte i la incongruència hi ha la música de la política. Gaudim-ne, doncs, sense cap límit, deixem-nos seduir per aquest món d'espurnes de fantasies i equilibris que han creat, rendim-nos a aquesta bogeria tàctica organitzada. Què més volem per ser feliços mentre van passant els dies i els anys i el percentatge de catalanoparlants continua baixant més enllà de la penosa ratlla del 35% en la que diuen que estem (i em sembla optimista)?

Pensem que en algun moment tot això pot acabar-se i aleshores què ens quedarà? Dolor. Una capa de tristesa i malenconia s'abatrà sobre nosaltres, la mateixa que vaig sentir a l'entreacte, des de la terrassa de l'Òpera de Zuric, d´on es veu la ciutat al fons, amb les torres de St. Peter, Fraümunster i Graümunster, il•luminades, belles i esveltes, separades pel Limmat, que segueix passant, plàcid i badoc, enganxat per sempre a la ciutat de Zwingli, tan dolçament avorrida.

 
 

Comentaris