El triomf del Villarato

"Si no ets capaç de construir un relat propi, versemblant i potent, allò que fas i allò que s'afecta acabarà sent dictat per un relat hostil"

La teoria del Villarato, una versió de la teoria de la conspiració aplicada a la Lliga espanyola, ha triomfat. El Madrid ja és líder. Com vostès saben la teoria del Villarato va ser patrocinada per alguns mitjans de comunicació madrilenys el dia que van expulsar Cristiano Ronaldo per trencar-li el nas a un jugador del Màlaga. Deia que la Federació volia ajudar el Barça –pels compromisos del seu president Villar- en contra del Madrid i que per això els arbitratges afavorien sistemàticament als barcelonistes i perjudicaven sistemàticament al Madrid. Absurd? Del tot. Però la teoria del Villarato no pretenia explicar la realitat. Pretenia modificar-la. Pretenia generar un relat prou potent com perquè fos necessari desmentir-lo dia a dia, amb fets que anessin en direcció contrària. Els relats no s'inventen per entendre la realitat, sinó per transformar-la. I ha triomfat.

Les decisions arbitrals, com tantes altres coses en la vida, són una mena de magma en el que es barregen encerts i errades, perjudicis contra els uns i perjudicis contra els altres. Però a partir d'una teoria conspirativa pots aconseguir bastir un relat potent que els doni sentit, que faci que aquest magma adopti l'aparença d'un edifici construït i planificat. Un relat no contempla totes les dades de la realitat. El que fa és organitzar-les, dotar-les d'un esquelet vertebrador, i per fer-ho subratlla i maximalitza les que hi lliguen i ignora les que no hi caben. Amb el relat del Villarato, la premsa de Madrid però també el públic de tots els estadis espanyols obtenia una mena de manual per llegir la realitat que li permetia entendre i explicar-se cada falta xiulada a favor del Barça, cada fora de joc xiulat en contra dels propis. Pel procediment de tots els relats: escollir de la realitat allò que els confirma i prescindir de tot allò que els desmenteix.

Però, ho repeteixo, la funció de la teoria sobre el Villarato no era entendre: era modificar. Obligar a desmentir-la amb fets. Observin els amables lectors el balanç de targetes grogues i sobretot de targetes vermelles que hi ha entre el Barça i el Madrid des del dia que es va posar en circulació això del Villarato. És espectacular. La teoria del Villarato ha aconseguit que les expulsions de jugadors i tècnics del Barça sigui ja una tradició perfectament establerta, un clàssic. La teoria del Villarato ha contribuït a desactivar un jugador com Ibrahimovic, a qui ha convertit en sospitós constant de fer falta en atac: és probablement el davanter a qui més faltes en contra se li han xiulat mai en disputes contra el defensa. La teoria del Villarato ha estat un èxit.

És per això que em sembla discutible el capteniment d'en Pep Guardiola quan no ha volgut generar ni que es generés des del barcelonisme un relat sobre les actuacions arbitrals. És un capteniment molt noble i molt esportiu, però no sé si molt útil. En una democràcia demoscòpica, arbitrada per l'opinió pública, els relats, o els fas o te'ls fan. Si no competeixes pel relat, perds en el territori dels fets. Si no ets capaç de construir un relat propi, versemblant i potent, allò que fas i allò que s'afecta acabarà sent dictat per un relat hostil. Necessitem relats. Urgentment. El Barça. El barcelonisme. Catalunya. El catalanisme. Perquè la teoria del Villarato té un equivalent polític, no parlant del Barça, sinó de Catalunya. No se'n diu Villarato. No té nom. Però existeix. I també triomfa.

 
 

Comentaris